Quan en pocs dies t’has de fer una prova de diagnòstic per la imatge de cost elevat, una analítica de 400 euros i, a més, comprar-te un mesurador de glucosa, a banda d’altres despeses mèdiques, quadrar l’economia es converteix en una missió gairebé impossible. I si això et passa durant la segona quinzena del mes, la vulnerabilitat pot arribar a ser total. Bé... Ho és i no ho és. I doncs? Resulta que hi ha farmàcies i CAP que actuen com a bons samaritans i permeten ajornar el pagament a principis del mes següent. Algú pot pensar que no he descobert la sopa d’all. Certament no, perquè si això es fa amb un afiliat, és senyal que es repeteix de forma generalitzada. Mentrestant, fa massa temps que no exigim respostes al ministeri de Salut sobre la generalització del tercer pagador. Una proposta d’acord aprovada la legislatura passada que continua tancada en un calaix i que, ara per ara, ni es planteja ni es plantejarà. Si ja existeixen aquestes solucions extraoficials, per què obrir ara aquest debat? Senzillament, per deixar constància del dia a dia de la classe treballadora d’aquest país. Continuem ancorats en un país d’aparences. Andorra és un aparador molt bonic, embolicat amb cel·lofana, però que amaga situacions molt punyents i dramàtiques. Per això s’entén perfectament que entitats com Càritas destinin part dels seus recursos a rescatar ciutadans anticipant despeses mèdiques o, ara també, ajudant amb les fiances del parc públic d’habitatge de lloguer a preu assequible. Voleu dir que s’estan fent les coses bé? Una pregunta que el Jaumet i jo ens hem anat fent aquests dies, entre partit i partit, mentre suportàvem com campions aquesta calor asfixiant.
