L’ocasió s’ho mereix. Aniversari del primer cas positiu de Covid-19 al país. Primer cas, primeres remenades de cul a la cadira, expectació continguda per tot el que se’ns venia al damunt. I fent la viu-viu, amb confinaments i mesures estrictes i relaxacions i limitacions hem arribat fins aquí. Pel camí 10.889 casos fins ahir i 110 persones difuntes i tantes d’altres ferides aquí i allà, no sé si d’un altre tipus de mort. Mari Pili no et posis tan transcendental. Però sí, ferides de desesperació per la pèrdua de familiars i amics, per la feina que ja no tenen i per la que encara conserven pels ERTOs, sense saber què passarà després, quan s’acabin. Chi lo sà? Ferides per la incertesa, per les preguntes sense resposta, pels misteris sense resoldre (a la mateixa llar un sí i tres no), per haver perdut allò que consideràvem intocable, com són alguns drets fonamentals, tan fonamentals com sortir de casa i creuar el carrer o traspassar les fronteres per anar a veure els nostres familiars. Ferides per les seqüeles directes i indirectes en la salut, en l’economia, en el treball, en les relacions... Que cadascú hi posi les seves. Tràgic? Si preferiu dir tragicòmic, cap problema. Certament hi ha moltes descobertes, com ara que hem estat capaços de sortir de les nostres cabòries per anar a trobar l’altre. Que som una mica més humans? En molts casos segur que sí. Ho hem vist, ho hem tastat i ho hem sentit. Que som més fràgils? Segur que també, perquè bona part de les nostres seguretats han caigut com les cartes d’un castell. Ara el dilema és esbrinar si cal recompondre el vell o fer-ne un de nou.
