El primer és el primer

Des de sempre m’he trobat enmig de la col·lisió de dos mons aparentment oposats, dos tendències els seguidors de les quals es foten, a vegades, els uns dels altres. Em refereixo a la cultura i l’esport. Estic immers en el món de la música des dels quinze i m’he trobat moltes vegades amb la disjuntiva de triar entre veure un partit de futbol i anar a assajar, o quan la final de la Champions era els dimecres, perdre’m la funció de teatre o el cineclub.
Realment no he entès mai aquesta oposició, a mi m’agrada molt veure esport a la televisió, no tant practicar-lo, és cert, però tirar-me al sofà i mirar un campionat d’atletisme, un partit d’hoquei sobre patins o el Sis Nacions mentre intento esbrinar les normes del rugbi, m’agrada.
I després hi ha els esports de migdiada, el tenis, el golf amb els seus comentaristes chill que sembla que estiguin recitant un ASMR, i el ciclisme, amb la seva monotonia característica, que et submergeix en aquell quart d’hora de somnolència al sofà que t’ajuda a encarar el dissabte a la tarda amb més empenta.
Sempre he cregut que alguns programadors odiaven l’esport pel fet de programar actes just en moments de col·lapse social com les finals de Champions, els Barça-Madrid, remuntades necessàries, però també he sentit el comentari a la inversa, “avui no ens vindrà ningú, no havíem previst que juga el Barça a la mateixa hora de l’acte…” Però finalment he vist que no hi ha mala fe, sinó que la setmana només té set dies, i les hores en les quals la gent no treballa limiten molt la programació d’actes culturals i esportius, i vist així podem arribar a la conclusió que, a més, al nostre país es fan molts actes, culturals i esportius. Bravo! Felicitem-nos!
Com heu pogut comprovar, si més o menys heu prestat atenció als paràgrafs anteriors, parlo d’esport televisat, i bàsicament de futbol, i bàsicament del Barça, que és pràcticament l’únic que em mou de l’esport televisat, això i saber si el Madrid ha perdut, però si parlem de l’esport en directe al país ens trobem una mica amb la mateixa tessitura.
La qüestió és que en els meus anys de relació amb el món dels conjunts de música he trobat pocs companys disposats a cancel·lar un assaig per veure un partit del Barça, i això m’ha fet perdre remuntades històriques com la que vam aconseguir contra el PSG ara fa quatre anys. Va ser acabar l’assaig i veure centenars de Missatges al WhatsApp per descobrir que m’havia perdut el millor partit del Barça en dècades… què hi farem, és el que hi ha, el primer és el primer, com se sol dir.
Aquest cap de setmana, el club del meu cor va tenir a bé posar un parell de meses electorals al Centre de Congressos, que en situació de confinament comarcal a Catalunya ens ha permès votar en les “eleccions més importants de la història del club”, Laporta dixit. No serà tant, però s’agraeix, ja que això vol dir que al país en som uns quants de culers.
Sigui com sigui, tota aquesta parrafada per dir que avui em perdré l’enèsima gran remuntada perquè tinc assaig. Què hi farem, el primer és el primer.