Fa un parell de setmanes vaig acudir a una taula rodona organitzada per l’Associació de Dones d’Andorra (ADA) sota el lema Dona i política i a la qual van convidar cinc de les dones polítiques més rellevants del nostre país: Conxita Marsol, Eva Choy, Judith Pallarés, Judith Salazar i Carine Montaner. També hi havia de ser Rosa Gili, però “per motius de salut” no hi va poder assistir. Una pena perquè hauria pogut aportar el toc de seny que va faltar al debat. Imagino que el que esperava l’ADA, igual que la resta d’assistents, era descobrir històries de superació de dones que han mogut cel i terra per guanyar-se un espai en un entorn tradicionalment masculí, però en lloc d’això ens vam trobar un grup de tremendes afortunades que van fer valdre que són on són perquè “m’han vingut a buscar per donar una imatge de paritat”, tot fent gala, excepte les dues Judiths, de no haver entès res. No cal haver patit una gran discriminació en primera persona per saber que, en general, les dones som menystingudes per raó de gènere i que, especialment en política, calen models que no actuïn com a homes, sinó que aportin una consciència femenina amb qualitats tan infravalorades com la serenitat, la tendresa o l’exemplaritat. Reduir el problema a l’expressió “a Andorra tenim molta sort perquè tenim diverses cònsols, conselleres i ministres” demostra una visió molt pobra del problema. És clar que és fantàstic que les nostres polítiques no siguin discriminades, però hem de deixar de mirar-nos el melic i obrir els ulls cap a aportacions més complexes que abracin des de l’escassetat de referents històrics femenins fins a la normalització dels micromasclismes.
