El 1969 Ursula K. Le Guin publicava La mà esquerra de la foscor, una novel·la de ciència-ficció tova, és a dir, la que té a veure amb la creació d’un món futur en els seus vessants social, cultural i polític i no tant en els científics o tècnics, qüestió, aquesta darrera, que constitueix el cor de l’anomenada ciència-ficció dura. Més enllà d’aquesta qualitat geològica (que altres autors ja han ressaltat des de la ironia), si parlem amb propietat (i l’acadèmia ho fa al respecte), hauríem de considerar el gènere com a novel·la prospectiva, ja que el nervi és, precisament, el ventall de possibilitats de la humanitat en l’espai i en el temps. 
Quan Le Guin va publicar la novel·la que cito aquí, la ciència-ficció ja vivia instal·lada en una edat d’or còmoda. Era un gènere consumit i no faltaven editorials, revistes ni premis. Es vivia en un món amenaçat per les pors bèl·liques però alhora en creixement. Les descobertes en el camp de la física i la carrera espacial estimulaven aquesta imaginació eterna que nodreix el somiejar humà. La dècada dels seixanta va crear una nova consciència global i una convivència de l’esperança amb el sord redoble de tambors que provava d’emboirar cada experiment. Però la consciència hi era, i això, potser, és perceptible en les línies de La mà esquerra de la foscor. A diferència de l’acidesa dels títols dels vuitanta, més afectats per les crisis i el desmantellament del benestar, l’aproximació de Le Guin és un eixamplament de les fronteres. Contempla una societat aïllada on el gènere sexual és una qüestió líquida, sotmesa als cicles reproductius, on els membres de la parella es defineixen durant un curt període de temps romanent, la resta, en una androgínia determinant de la forma social del planeta Hivern (o Gethen) on no existeix la guerra. Fins aleshores aquesta frontera havia romàs inexplorada. 
Un altre aspecte clau a Le Guin és l’espiritualitat. Els seus protagonistes i narradors són un enviat del principal sistema planetari humà (l’Ekumen) i un exprimer ministre de Gethen. Diferents peripècies col·loquen ambdós en un exili que els uneix. A partir d’allà recorren bona part del planeta de les geleres i els deserts de glaç. L’escenari és variat, detallat i determinant de tot l’ecosistema. La construcció del món és impecable en tots els seus aspectes, els quals creen el circuit de necessitat que empeny l’aventura. I la religió hi és present. Hi caben les visions, les profecies i la telepatia, però sobretot el taoisme, que va de la primera a la darrera pàgina. La concepció de Le Guin sobre com ha de ser una història elimina l'heroi i el conflicte per una forma més subtil. 
Des de la nostra perspectiva, les obres que van construir la ciència-ficció poden ajudar-nos, en aquest temps que reclama imaginació, a destriar el gra de la palla quan es veuen els ulls del tothora interrogant futur.