Les calorades immisericordioses d’aquest estiu que no acaba mai han resultat una tocada de nassos de proporcions còsmiques. Al poble, per contra, ens ha anat de luxe en un aspecte: els bancs metàl·lics s’escalfen tant que els podem fer servir per coure-hi la carn i no fa falta barbacoa. Un dia, però, vaig notar un líquid pastós regalimant-me pel lòbul, i vaig témer que fos un efecte secundari de la calda. Mais non: era l’endemà del collons d’eclipsi, que em sortia per les orelles.
L’única manera d’aconseguir aïllar-se de l’esdeveniment al llarg de les setmanes prèvies hauria estat que t’agafés un xoc hiperglucèmic, provocat per l’almívar produït en relació amb el tràfec de cossos celestes, i que t’enterressin a vint metres de profunditat. Matí, tarda i nit, per terra, mar i aire, anessis on anessis no es parlava d’altra cosa. I home, amb tots els respectes per les diverses sensibilitats hagudes i per haver –disculpeu-me que no comparteixi l’entusiasme general– al final el tema va fer-se tan pesat que a la zona moltes vaques van acabar morint d’avorriment. Tal intensitat, semblava al començament, tenia a veure amb el fet que l’episodi no es repetiria fins al segle XXV. No obstant això, resulta –atenció: spoiler– que el 2027 la Lluna tornarà a passar-se la mà per la cara. Confio que en el futur, avisadets com estem, tothom farà provisió d’ulleres amb marge per observar-lo de forma segura. No feu com el meu veí, que davant la impossibilitat de proveir-se de cap gadget homologat, va construir-se un artefacte certificat per ell mateix a partir d’uns plànols del professor Bacterio. L’invent consistia en dues capses de sabates unides amb cinta americana, el tub d’un rotlle de paper de cuina, tres culleres de fusta, una lupa del Quimicefa del fill petit, un fragment de vidre fumat d’un forn vell i una mica de filferro. Va subjectar-se el giny al cap amb dues gomes de pollastre. Segons afirmava, el dispositiu permetia contemplar el prodigi amb una protecció del 97%. El 3% restant, va explicar, era “marge d’error astronòmic”. Havia nascut l’increïble –ni el Bacterio li hauria trobat un nom millor– SOHFRA-MX: Sistema Òptic Histoespectral de Filtratge Radiolumínic Antieclipsi amb Mecanització Xenobiològica. 
Trec la qüestió després d’aquest temps a tall d’advertència per a les autoritats: molt bé, vigilar amb la salut ocular, però i les possibles seqüeles de la radiació en l’organisme humà, què? Perquè aquell dia quelcom va canviar en mi, i és probable que hi hagi més casos com el meu: ara puc comunicar-me telepàticament amb les plantes... de plàstic. Arran de les meves noves habilitats tinc una entrevista de feina amb els 4 Fantàstics: si em fitxen ja hi posarem un 5 al nom.