El públic

Hi havia una cançó de Kaka de Luxe, una de les bandes fundadores de la Movida madrilenya, que parlava de com de malament ho arribaven a passar davant del públic, i que els donava la sensació que havien de seguir el corrent. El tema era Pero qué público más tonto tengo. És una frase que sempre m’ha fet molta gràcia, perquè sembla que sigui el públic qui no en tingui ni idea i el culpable de com sín les coses. El punk no es talla. Un actor, un dels grans, quan acabava la funció sempre em deia: “Nosaltres, bé, però el públic, regular”. Era un acudit, òbviament, amb què salvava el poc èxit que aquella nit havien tingut les gràcies i que aludia al poc que el respectable havia rigut. 
Estem en una fase de reactivació cultural i no deixem de donar-li voltes al que hem de fer amb la cultura. Vist que en alguns nivells és difícil millorar o tan sols canviar, perquè insistim a gestionar la quantitat i no la qualitat, potser sigui el moment d’obrir altres vies a les programacions i incloure l’educació del públic, com generar públic. El que tracionalment s’ha anomenat escola d’espectadors.
És aquest un concepte interessant i convé posar-hi l’accent. No es tracta només de programar espectacles, sinó que la gestió dels intruments culturals ofereixi vies i formacions alternatives perquè el públic potencial, el públic futur i el públic habitual disposin d’eines que ajudin a fer més grans aquests espectacles. Es tracta també –i de passada– d’estimular la recerca incansable de la innovació i l’ampliació de l’audiència. Posar a disposició del públic dels múltiples festivals que van gotejant en l’entramat cultural del país una mica d’ajuda. Això també hauria de ser una opció: més col·loquis amb els artistes per entendre el que es programa, classes de crítica, generar inputs per compartir-los a les xarxes socials, club de lectures alternatives i altres petites joies de les quals avui disposem per nodrir i fer més interessant la programació que oferim.
Donar al públic més riquesa i més opcions, no només activitats i atuacions, per comprendre i entendre millor el que passa, compartir le fet cultural, pensant en l’artista i en el públic com si fos un sol ens. Que al final parlem del que hem anat a veure amb la il·lusió de compartir una mica més que el simple gust –que ja és molt, ep– i nodrir els artistes amb valoracions, opinions i xarxes. Això és al final el que ens converteix en espectadors de qualitat, i no en les nostres mares, que tant dona el que fem perquè sempre els semblarà que bé –o malament– pel sol fet que ho hem fet nosaltres.