Del 28 a 10 del primer quart al 19 a 38 al segon i al 14 a 22 del tercer. A un minut del final, i amb molta gent que va decidir marxar abans d’hora del Pavelló Toni Martí, 79 a 89 després que Juan Fernández fallés un tir lliure addicional i desaprofités un 2+1. Un triple d’Yves Pons, que va passar de no anotar cap punt en els dos primers partits a fer 20 –9 en la segona part de la pròrroga–. I a 1”3, Stan Okoye serveix de fons i Rafa Luz anota un triple des de 25 metres per forçar la primera de les dues pròrrogues. Joan Plaza no va ser l’únic que estava descontent amb l’aportació dels seus jugadors. El segon quart va ser lamentable i indigne, de jugadors professionals. En aquells 10 minuts i els següents es van mostrar les greus mancances d’aquesta plantilla. Una fragilitat mental difícil d’amagar, amb un 4 de 14 en tirs de 2. Cap jugador capaç de liderar l’equip i un Joan Plaza que ja porta dies pensant allò tan descriptiu del “Som qui som”. I tot plegat contra un Bàsquet Girona, és a dir, d’aquells rivals directes per assolir la permanència al més aviat possible. Aquestes 12 victòries que tant diuen. Ara ja són 11 i tot plegat gràcies a una cistella miraculosa de Rafa Luz. De fet, el base hispanobrasiler va ser l’heroi quan estava fent un partit per oblidar. Amb aquesta cistella va agafar confiança i va ser decisiu a les dues pròrrogues mentre el capità Ferran Bassas s’ho mirava des de la banqueta i només va jugar en els últims segons de la segona part del temps extra. Aquesta plantilla, tot i el triple miraculós de Rafa Luz de pista a pista, té moltes mancances, però també té feina l’entrenador per treure el màxim suc del que té. D’entrenador, pel seu currículum, n’hi ha. I ara falta treure el màxim rendiment d’una plantilla tova a nivell mental i a altres nivells.
