Als barris d’aquest bonic país s’hi amaguen històries amargues. S’hi amaga precarietat i deixadesa. S’hi amaguen les misèries de gent sense feina. De gent amb salut precària que viu amb massa poc. De gent que treballa en negre, o fent algunes hores aquí i algunes hores allà. Pisos minúsculs habitats per l’amic, el tiet, el marit i els fills. Mares que no poden atendre els infants després de jornades interminables (dels pares ben poca cosa se’n sap, només que no hi són). Menors i dones abusades per familiars. Persones, totes elles, que al carrer semblen tenir una vida feliç, o almenys normal. Aquesta també és L’altra Andorra. La que tenim al tombant del carrer. I que només veiem si la mirem a contrallum. Jo, dels responsables polítics d’aquest país, aniria freqüentment a la seu de la justícia. Allà on setmana rere setmana arriben casos massa sovint fruit de la deixadesa de la societat. De l’abandó. De desigualtats alarmants. De pobresa, podríem dir. Aquí, on tots ens coneixem... Precisament per aquest motiu, ni que només fos un cas, ja ens hauria d’avergonyir. Com a comunitat insolidària i gens empàtica. I principalment hauria d’avergonyir els que tenen les regnes del carro, els que tenen el poder de decidir què fer. Per això ocupen el lloc que ocupen. Conèixer a fons la realitat de la ciutadania i tenir la ferma voluntat de canviar-la si aquesta és patiment o anuncia fracàs en un futur. Perquè a qui cal donar la mà és a qui ho necessita i no pas a qui no ho requereix.