El que deien els antics

Paul de Grauwe, un dels economistes més respectats a Europa, ha argumentat que Grècia té seriosos problemes de liquiditat però que encara no és insolvent. Segons Grauwe, això vol dir que els creditors poden recuperar el cent per cent dels seus diners –descartant els interessos–, però només ho faran si Grècia comença a créixer. Encara que les seves formes durant la negociació han estat molt criticades, tot indica que la proposta de Varufakis de lligar el pagament del deute al creixement continua sent assenyada. Aquesta proposta, a més, els donaria la possibilitat tant a Merkel com a Tsipras de cantar victòria davant el seu electorat. Tsipras els podria dir als grecs que ha aconseguit una gran concessió dels creditors, mentre que Merkel podria explicar-li al contribuent alemany que aquesta és l’única opció per assegurar que Grècia pagarà fins a l’últim euro que li deu.
De les innumerables situacions dramàtiques que s’estan donant a les terres hel·lenes, ha tingut un cert ressò mediàtic la història de Giorgos Chatzifotiadis, de 77 anys, el qual va ser fotografiat a Tessalònica, al nord de Grècia. A la foto apareix assegut a terra plorant amb la seva llibreta d’estalvis i el seu carnet d’identitat tirats al seu costat, en descobrir que no podia cobrar la pensió de la seva dona. Sembla que havia fet cua en tres bancs diferents durant almenys tres hores, i quan al quart li van dir que tampoc podia retirar els diners, es va ensorrar davant la resta de grecs que seguien fent cua. A milers de kilòmetres de distància, James Koufos, un australià de 41 anys d’origen grec que és director d’una societat financera, es va quedar sobtat en adonar-se que l’home de la foto tenia una forta semblança amb un amic del seu difunt pare. La seva mare, que també viu a la regió de Tessalònica, va confirmar que era ell. Koufos va fer una crida de solidaritat a Facebook i en breu volarà a Atenes per desplaçar-se a Tessalònica. “Li donarem una sorpresa amb una considerable quantitat de diners que hem aconseguit recaptar, i també hem rebut donacions d’empreses per ajudar altres grecs que ho passin malament”, ha assenyalat.
La meva absoluta inòpia en qüestions econòmiques fa que tingui una opinió confusa sobre la crisi grega; miro d’escoltar els analistes per  formar-me’n una opinió però de seguida perdo el fil. No obstant, sí que entenc que les directrius proposades per Varufakis són del tot raonables, és a dir perquè Grècia pugui assumir el deute ha de créixer econòmicament, però ¿com es pot créixer si els teus deutors t’imposen una austeritat extrema que ofega la població? Així no es creix, senzillament un s’esllangueix fins a la consumició. Tampoc he escoltat cap explicació satisfactòria –potser sí que l’he sentida però no l’he entesa, no ho descarto– a l’hora d’analitzar com s’ha arribat a aquesta situació límit. Suposo que part de la culpa recaurà en la negligència dels darrers governs hel·lens, però sospito que l’avidesa dels creditors per fer negoci amb els desastres dels caiguts també deu formar part de l’equació. En aquests dies que Atenes surt cada dia a les pantalles de mig món, resulta un xic melancòlic veure de resquitllada  –entre les imatges de masses exaltades– l’estampa eterna del Partenó. L’alçada de l’Acròpolis es revela com la sentència inequívoca que qualsevol temps futur per als grecs mai estarà a l’altura del seu llegat. Dit amb una mica de malícia, es podria dir que els grecs no aixequen el cap des de Pèricles, però seria bo recordar que aquest país tan desprestigiat avui dia ens ho va donar tot: llengua, filosofia, ètica, lògica, matemàtiques, física, teatre, dansa, política, democràcia.
Els fils que mouen les estratègies de l’enginyeria financera són d’acer, i no corren perill de ser destensats per res ni ningú. Tot i així, em costa molt sobreposar-me a la meva condició de somiatruites irredempt, i em pregunto si alguns dels creditors de Grècia –les figures més rellevants com la senyora Merkel mateix– han tingut l’oportunitat de veure la fotografia del senyor Chatzifotiadis, i com deuen haver reaccionat. M’agradaria poder preguntar-los quin tipus d’esforç, en el supòsit que l’hagin de fer, es necessita per desestimar la càrrega emocional dels danys col·laterals. Davant l’eixam d’estadístiques, balanços, terminis i pagaments, com se’ls queda el cos en veure com un home s’esfondra amb les esperances esmicolades en mil bocins, malferit, somicant, abatut, com si un verí negre circulés per les seves venes xuclant-li la vida, perquè estant viu hom pot morir moltes vegades.
En veure’ns derrotats i vulnerables, quan hom presencia un ésser humà amb les ales trencades, un petit raig de llum s’escola per una escletxa. La susceptibilitat i el recel que molts cops ens provoquen els altres perden fiblada i deixen pas a una percepció exempta del cinisme que anem acumulant al cor. És com quan veiem algú dormint; es fa difícil experimentar una emoció negativa quan veiem dormir algú. Amb els ulls tancats i les faccions relaxades i indefenses, els dorments reclamen que es tingui cura d’ells i una mena d’amor intuïtiu; tant és així que resulta incòmode fixar-nos durant molta estona en algú que dorm al nostre costat en un tren o en un avió. El seu rostre ens provoca una intimitat que posa en qüestió els fonaments de la indiferència civilitzada en què es basen les relacions comunitàries quotidianes. Podem passar una bona part de les nostres vides ignorant-nos, però tenim en comú molt més del que estem disposats a admetre, i la desgràcia ho exemplifica diàfanament.
Els antics filòsofs grecs –ves per on– eren més llestos que la gana i ja van apuntar que els sentiments podien esdevenir una malaltia, és a dir una patologia (pato vol dir sentiment en grec antic). Uns governants que gestionessin els recursos públics basant-se exclusivament en les seves emocions acabarien causant estralls. Els sentiments són tresors meravellosos d’una importància cabdal però poden arribar a destruir-nos si els deixem massa camp per córrer. Sembla, però, que alguns no els deixen córrer, ni caminar, ni existir. No és el cas del director financer australià d’origen grec. Potser en veure aquell home tirat a terra amb les llàgrimes solcant-li el rostre devia vindre-li a la memòria una imatge del senyor Chatzifotiadis i el seu pare asseguts en una taula prenent un got de vi, gaudint de la seva amistat. Potser va dir-se a ell mateix que no podia girar la cara davant aquell ésser humà marcit com una flor, a qui se li nega la llum del sol. Fa 2.400 anys Plató va dir que buscant el bé dels nostres semblants trobem el nostre. Potser els dirigents europeus, que desconfien dels grecs actuals, haurien de parar esment al que deien els antics.