Queda poc per al quarantè aniversari del túnel del Cadí, que es va inaugurar l’octubre de 1984. En el seu moment va suposar tota una fita en el desenvolupament de les comunicacions per carretera entre aquesta part del Pirineu i la capital catalana. La creació d’aquesta nova via també va comportar grans millores en la carretera N-260, que enllaça la Seu d’Urgell amb Bellver, i que fins llavors era estreta i amb un asfalt força defectuós. Hom podia endevinar que s’entrava a la província de Girona, per deixar la de Lleida, gràcies al  remarcable canvi que es produïa en l’asfalt. Ni tan sols calia indicar-ho amb un cartell. Una mica abans d’aquest canvi de província, poc després de passar el Pont de Bar i abans d’arribar als túnels que es van excavar a prop de Martinet, hi ha una gran roca que, per mi, s’assemblava d’allò més a un dels personatges més coneguts del malaurat Francisco Ibáñez, en Filemón Pi. 
El cervell transformava aquesta formació rocosa en una cara i, per tant, podies afirmar que eres víctima del que es coneix com una pareidolia. Aquest fenomen defineix qualsevol estímul vague o aleatori que és identificat com una forma recognoscible. Els meus processos mentals transformaven aquesta roca en un personatge de còmic. No recreaven la cara d’un torero, ni la d’un futbolista, ni d’un polític –molts hi veien al copríncep De Gaulle– ni d’un cantant, ni tant sols d’un actor o d’un líder espiritual. En aquest punt quilomètric de la carretera sempre hi he buscat la figura d’en Filemón, l’inseparable cap d’en Mortadelo. 
És difícil avaluar la influència d’Ibáñez, creador d’aquest personatge i molts d’altres. Els lectors dels seus  tebeos –molts anys després es va encunyar el terme novel·la gràfica per marcar distàncies– som innombrables. I això que les seves històries d’antiherois no podien estar més allunyades de les que ens arribaven d’Estats Units, plenes de superherois que ara viuen una segona joventut gràcies al cinema i les plataformes digitals. Qualsevol feina que s’encomanés als agents de la TIA se solucionava de manera un xic matussera. El lector,  però,  gaudia d’aquest humor encomanadís en una aventura que mai acabava bé. De passada, el creador oferia una gran radiografia del país i convertia als seus seguidors en lectors. Les seves pàgines oferien moltes possibilitats d’enriquir el vocabulari. Termes com ara preboste o proboscidio han quedat lligats, en el meu imaginari, a aquella desastrosa agència d’investigació. 
En tot cas, a la roca d’en Filemón encara se li poden recrear unes faccions humanes, però els elements l’han desfigurat bastant. Se’m fa difícil pensar que hi hagi algú que hi trobi alguna semblança, i encara menys amb en De Gaulle. M’agradaria pensar que les noves generacions hi identifiquen algun youtuber o a algun cantant de trap. El meu cervell, però, ja no els identifica i, per tant, és incapaç de recrear aquesta nova pareidolia.