Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Martín Blanco

Martín Blanco

Artista Visual

 

 

El que no es veu




Diumenge passat vaig tenir la immensa sort de poder assistir a l’esdeveniment organitzat per la Fundació ONCA a l’Auditori Nacional d’Andorra. El Concert de primavera Les músiques populars entren a la sala de concerts, amb el qual la Jonca i els alumnes de les diferents escoles de música del país van interpretar en una primera part obres de Vivaldi, Haendel, Piazzolla i Murrill.

La segona part va estar dedicada a artistes del país. Sota la magnífica direcció d’Albert Gumí, al voltant de 90 músics van acompanyar cançons de Madretomasa (The Sun Goes Down), Lluís Cartes (Nen de masia), Quim Salvat (Trista realitat), Four Flags (By myself) i Els Pali (El meu pla privat). Tot un luxe.

Però m’agradaria centrar l’atenció en alguna cosa que a vegades passa desapercebuda, perquè el que ens arriba és el resultat final. Un resultat final que, en el 99% dels casos, es tradueix en una interpretació excelsa i que als simples mortals com jo, no ens ensenya el més important: el que no es veu.

Aquest conjunt d’habilitats que es diu tècnica i que sumades a l’emoció i sensibilitat pròpies de cada intèrpret, fan que un instrument sembli celestial i fins i tot, ens arrenqui una llàgrima.

Però aquestes habilitats no s’adquireixen per art de màgia. Són conseqüència d’hores i hores de pràctica, la majoria de les vegades durant dècades, i és aquí on voldria rendir un humil homenatge a tots aquests nens i nenes de la Jonca i de les escoles de música del país. Perquè la primera pregunta que em ve al cap quan veig una persona -que segurament no supera els 12 anys- tocar el seu instrument d’aquesta manera és, com pot ser?

Però clar, en general, sol haver-hi una única resposta: amb passió i esforç. I sobretot, molt d’esforç. La passió, com en qualsevol àmbit, es pressuposa, però sense l’esforç, la constància, els resultats no arriben.

Calvin Coolidge, president dels EUA (1923-1929) deia: “Res en el món reemplaça la persistència. El talent no, perquè res és més comú que fracassats amb gran talent. El geni no, ja que la falta de reconeixement a la genialitat, és gairebé proverbial. L’educació, no, ja que el món està ple de persones sobreeducades. La persistència i la determinació semblen sempre prevaler.”

I aquests nens i adolescents que van ocupar l’escenari, segurament són iguals que tots els altres i miren YouTube, fan servir Instagram, juguen al Fortnite i el que se suposa que fan les persones d’aquestes edats que em queden cada vegada més lluny. Però tenen una sort que els distingeix de la resta. El de l’esforç, que moltes vegades frega el sacrifici, no ho dubto. Un esforç constant en el temps per dominar una tècnica que els permet mostrar-nos el que porten dins. Enhorabona. Encara hi ha esperança.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic