El que pagaria pel meu gos

Una vegada vaig tenir un gos. Es deia Gris i deien que era gairebé d’atura. Li faltava un esperó o una cosa així per ser-ho al 100%, però aquest defecte que segons els experts en races canines és gravíssim, a mi em deixava indiferent. El Gris era un gos simpàtic de qui el Tomàs de la Caseta Blanca, l’últim carboner de l’Alta Garrotxa, deia que tenia l’ànima de cadell, de tan juganer com era. Havíem passat estones estupendes trescant per la Mare de Déu del Mont –parlo, glups, de mitjans dels 90– i en certa ocasió que vam topar-nos una truja de senglar amb els garrins al darrere se la va quedar mirant i ella a nosaltres, van calcular les possibilitats de cadascun i van decidir que el millor era continuar endavant com si no s’haguessin vist. Era llest, el Gris. Una vegada em va treure els ullals: després d’una d’aquestes caminades, en lloc de posar-lo directament sota la mànega vaig badar i, veient venir el suplici, ell es va amagar dintre de la caseta. Quan el vaig intentar treure, quasi m’enduc una queixalada. Al cap de dos minuts em buscava, penedit. Mai més ho va fer. Quan la Marian em va dir que el Gris havia mort, vaig plorar com poques vegades fins aleshores. Era jove, jo. El vam enterrar sota l’alzina reclamadora de ca n’Eudald i per pregària li vam dir un poema de Miguel d’Ors: “Miradlo cómo aceza,/ cómo mueve la cola en estos versos”, acaba. El vaig estimar molt, com no pensava que es podia estimar una bèstia. Han passat vint anys i no l’he oblidat. Vull dir que, com que el considerava un membre més de la família, mai de la vida se m’hauria passat pel cap abandonar-lo o dur-lo a la gossera per 25 euros l’any. I això que les tifes les fèiem a les muntanyes de terra aspra i de mala petja de la Garrotxa. Mai a la via pública.