La democràcia es desmunta a través de la marginació i la instrumentalització de la mentida com a eina de persuasió i martingala tàctica. La desinformació i l’engany són simples derivades de la conculcació de la veritat.
Fa anys, Julio Anguita deia que no li feia por el soroll del poder, sinó que el que li feia por era el silenci del poble.
Aquesta és la qüestió, tenim la ciutadania espantada, desconcertada i enganyada per les embolicadores directrius de la comunicació cloroform del Govern.
El professor d’humanitats de la Universitat de Columbia (Estats Units d’Amèrica), Mark Lilla, i col·laborador del New York Times, ha escrit sobre el magnetisme que té la ignorància:
“En algun moment, tots declinem l’oportunitat de descobrir com és alguna cosa en realitat. Renunciem voluntàriament a l’oportunitat de conèixer la veritat sobre el món per por que posi al descobert veritats sobre nosaltres mateixos, especialment la nostra falta de valor per autoexaminar-nos”. La ignorància és reconfortant, ens protegeix perquè no ens exigeix.
Per això a casa nostra la conversa pública viu una dissonància creixent entre la percepció i els fets, entre emoció i dades, alimentada per la multiplicitat d’emissors a la plaça pública, sobretot a les xarxes socials, i explotada pels discursos extremistes.
La multiplicació d’emissors que participen en la conversa pública ha convertit la plaça, l’àgora, en un espai fragmentat on es prioritza l’experiència subjectiva davant l’anàlisi objectiva. 
A les xarxes socials, cada un emet la seva experiència, molt sovint negativa i en termes de denúncia i de greuge, i troba eco en una comunitat (la seva bombolla) que valida aquest relat sense necessitat de contrastar-lo amb res més que amb la mateixa emoció compartida.
Les xarxes són només un reflex d’una divisió més profunda. Els polítics del Consell General, d’acord amb la pauta que els marquen els assessors de comunicació, i, en gran manera, els mitjans, viuen la política –sobretot, les grans qüestions– en abstracte i en termes absoluts, ja siguin ideològics, partidistes, estratègics o tàctics. La ciutadania, en canvi, s’acosta a la política segons els va: la seguretat, la immigració, la desigualtat o l’economia es viuen al carrer, a casa, a l’escola, a la sala d’espera del centre de salut de la parròquia.
Però a això el govern de DA i Ciutadans Compromesos de la Massana respon amb tecnicismes, amb dades fredes, amb promeses que tarden anys a notar-se en la vida de la gent.
Arriba tard i parla en un altre idioma, el de l’Andorra de dalt, que va a velocitat de creuer i mira la ciutadania des de la distància. Així, es produeix una desconnexió letal per a l’ecosistema d’opinió pública democràtica. Com més s’allunya la conversa de la vida quotidiana, més el polaritza. Com més s’allunya la política del territori de la parròquia, més espai guanya el populisme d’Andorra Endavant.
El pitjor de tot plegat és la indiferència, o la badoqueria, de bona part dels dirigents polítics, entre els quals hi ha alguns espectaculars ignorants sense contingut, incapaços de superar les amenaces que els núvols foscos ens preludien.
Per tot això, és necessari reconstruir l’espai públic de conversa. Recuperar el sentit del bé comú davant l’experiència individual i donar nova embranzida a la democràcia constitucional andorrana.
Tornar a parlar de política en termes de projecte col·lectiu, no de suma de greuges personals. I, sobretot, trepitjar el carrer, baixar arran de terra, que és on la conversa adquireix legitimitat.
Estem lluny d’aconseguir-ho.