Resulta entranyable que la màxima preocupació de Kazuo Ishiguro només de saber que havia guanyat el Nobel va ser atendre els periodistes amb els cabells bruts: “Ha estat una sorpresa genuïna. Si ho hagués imaginat, me’ls hauria rentat, no hauria vingut directament de la cuina a parlar amb vostès.”

L’obra d’Ishiguro representa un recorregut poètic per la buidor i solitud de la condició humana. La incomunicació, els sobre(mal)entesos, les paraules no dites, les mirades retrospectives, els gestos evocatius, la memòria i l’oblit, el sentiment d’orfandat... L’Acadèmia Sueca l’ha premiat per crear “novel·les de gran força emocional que han descobert l’abisme sota el nostre il·lusori sentit de connexió amb el món”. Interessant apreciació per a un autor compromès sobretot amb la literatura, però també amb la realitat. “En un moment en què el món viu amb incertesa els seus valors, el lideratge i la seguretat”, Ishiguro només desitja que el seu Nobel contribueixi a crear “una atmosfera més positiva”. Ha estat crític amb el Brexit, però també amb les injustícies i desigualtats.

“En èpoques com aquesta en què la gent és cada dia més pobra i els nens que veiem pel carrer estan cada dia més malalts i famolencs, l’últim que ha de fer un artista és tancar-se a pintar quadres de prostitutes.” Així s’expressa un personatge de la seva segona novel·la, Un artista del mundo flotante. I hi al·ludeix sempre recorrent al compromís del creador (habitualment desprestigiats com a intel·lectuals) amb el món real.

Jo, de pintar, prostitutes o paisatges, no en sé gaire; així que no tinc excuses per defugir el compromís amb la realitat. Què en guanyaria de mirar cap a un altre costat o, com es pregunta Stevens al final d’El que queda del dia, de mirar sempre cap enrere? No podria fer-ho. No en sabria. No després de retrobar-me amb la frase de Desmond Tutu que Iñaki Rubio rubrica l’altre dia a La història en directe: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, a la pràctica ja has escollit el bàndol de l’opressor.”

Em sap greu que les meves opinions no siguin més assenyades, formades i vehements. Convincents i alliçonadores. M’ha hagut de recordar una amiga que la meva especialitat no és escriure, sinó prescriure. És cert. I com a excepció en aquesta ocasió em recomanaré a mi mateixa la lectura de Brecht i les seves Cinc dificultats per a escriure la veritat (Edicions 62), que potser m’ajudarà a alliberar-me d’aquest sentiment de buidor i solitud d’opinar: “Avui, aquell qui vol combatre la mentida i la ignorància i escriure la veritat, ha de vèncer almenys cinc dificultats. Li cal el ‘coratge’ d’escriure la veritat. Quan arreu l’ofeguen; la ‘intel·ligència’ de descobrir-la, quan arreu l’amaguen; l’art de fer-la manejable com una arma; el ‘judici’ per triar aquells dins les mans dels quals serà eficaç; ‘l’astúcia’ per propagar-la entre ells. Aquestes dificultats són grans per als qui escriuen sota el feixisme, però existeixen també per als qui van ser expulsats o han fugit, i fins i tot per a aquells que escriuen als països de llibertat burgesa.”