Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de EAranda

Elena Aranda

Assessora literària

 

 

El que queda d’Ishiguro




Resulta entranyable que la màxima preocupació de Kazuo Ishiguro només de saber que havia guanyat el Nobel va ser atendre els periodistes amb els cabells bruts: “Ha estat una sorpresa genuïna. Si ho hagués imaginat, me’ls hauria rentat, no hauria vingut directament de la cuina a parlar amb vostès.”

L’obra d’Ishiguro representa un recorregut poètic per la buidor i solitud de la condició humana. La incomunicació, els sobre(mal)entesos, les paraules no dites, les mirades retrospectives, els gestos evocatius, la memòria i l’oblit, el sentiment d’orfandat... L’Acadèmia Sueca l’ha premiat per crear “novel·les de gran força emocional que han descobert l’abisme sota el nostre il·lusori sentit de connexió amb el món”. Interessant apreciació per a un autor compromès sobretot amb la literatura, però també amb la realitat. “En un moment en què el món viu amb incertesa els seus valors, el lideratge i la seguretat”, Ishiguro només desitja que el seu Nobel contribueixi a crear “una atmosfera més positiva”. Ha estat crític amb el Brexit, però també amb les injustícies i desigualtats.

“En èpoques com aquesta en què la gent és cada dia més pobra i els nens que veiem pel carrer estan cada dia més malalts i famolencs, l’últim que ha de fer un artista és tancar-se a pintar quadres de prostitutes.” Així s’expressa un personatge de la seva segona novel·la, Un artista del mundo flotante. I hi al·ludeix sempre recorrent al compromís del creador (habitualment desprestigiats com a intel·lectuals) amb el món real.

Jo, de pintar, prostitutes o paisatges, no en sé gaire; així que no tinc excuses per defugir el compromís amb la realitat. Què en guanyaria de mirar cap a un altre costat o, com es pregunta Stevens al final d’El que queda del dia, de mirar sempre cap enrere? No podria fer-ho. No en sabria. No després de retrobar-me amb la frase de Desmond Tutu que Iñaki Rubio rubrica l’altre dia a La història en directe: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, a la pràctica ja has escollit el bàndol de l’opressor.”

Em sap greu que les meves opinions no siguin més assenyades, formades i vehements. Convincents i alliçonadores. M’ha hagut de recordar una amiga que la meva especialitat no és escriure, sinó prescriure. És cert. I com a excepció en aquesta ocasió em recomanaré a mi mateixa la lectura de Brecht i les seves Cinc dificultats per a escriure la veritat (Edicions 62), que potser m’ajudarà a alliberar-me d’aquest sentiment de buidor i solitud d’opinar: “Avui, aquell qui vol combatre la mentida i la ignorància i escriure la veritat, ha de vèncer almenys cinc dificultats. Li cal el ‘coratge’ d’escriure la veritat. Quan arreu l’ofeguen; la ‘intel·ligència’ de descobrir-la, quan arreu l’amaguen; l’art de fer-la manejable com una arma; el ‘judici’ per triar aquells dins les mans dels quals serà eficaç; ‘l’astúcia’ per propagar-la entre ells. Aquestes dificultats són grans per als qui escriuen sota el feixisme, però existeixen també per als qui van ser expulsats o han fugit, i fins i tot per a aquells que escriuen als països de llibertat burgesa.”

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic