El que s’emporten

Tot i que ja fa uns quants anys que va tancar, encara hi ha qui recorda les magdalenes del forn del Pla de Sant Tirs tot qualificant-les com les millors del món. El seu secret, però, ja no el podrem esbrinar perquè la setmana passada ens va deixar el Josep Maria Espar, qui n’havia estat el seu forner.
De petit em van convidar al seu obrador mentre ell donava vida al pa. La força de les seves mans, que pastaven aquella mescla d’aigua i farina amb gran energia, aconseguia fer créixer una massa que, un cop al forn i de manera gairebé màgica, es transformava en pa. Abans, però, la massa havia pres vida gràcies a un ingredient que per a mi era com les pólvores màgiques i que s’amagava sota el fascinant nom de llevat de París.
No crec que calgui apuntar que tot el que era originari de la capital gal·la, com ara les criatures, arribava envoltat de certa aura de misteri. En fer-me gran, però, vaig descobrir que a l’obrador del Josep Maria l’únic misteri era la seva capacitat de treball i l’amor per la feina ben feta. Una feina, la de forner, que sempre li permetia portar bones notícies als seus clients, envoltades d’una aroma embriagadora de pa calent i que ell acompanyava amb la seva bonhomia i riure franc, encomanadís. I si bé per a molts les seves magdalenes eren del tot inigualables, jo no puc estar-me de recordar la coca de llardons que, gairebé tan fina com una coca de vidre, desapareixia en un obrir i tancar els ulls i que mai més he trobat enlloc.
Si el Josep Maria marxava els dies de Carnaval, l’Alfonso Besolí ho feia ja a la Quaresma. Nascut al Querforadat, els primers records que en tinc em porten a una cort on es xollaven les ovelles. Ell era un dels tres xolladors presents i un dels dos que ho feia amb tisores. El tercer ja utilitzava una màquina, no gaire diferent de les que ara es fan servir a les barberies per fer alguns pentinats. La feina no era gens dolça. Abans, calia que algú immobilitzés les ovelles tot lligant-los-hi les potes. Una acció per la qual existeix un verb i tot, pessolar. Un cop l’animal ja havia estat pessolat, els xolladors procedien a tondre aquelles bèsties espantades.
Treballaven a preu fet i calia ser traçut per no fer-los mal en pessigar-los-hi la pell. Un tall, per petit que fos, podia malmetre la salut de l’animal. Amb la seva paciència, i la seva mestria en l’ús de les tisores, l’Alfonso anava preparant el ramat per a l’estiu. En marxar, no cal dir-ho, es va emportar els secrets d’aquest ofici que durant tant temps s’havia practicat pels nostres topants.
I ja que hi som us confessaré un secret. Els prinyons i els cascabellicos, dues varietats de prunes que es feien als arbres de casa seva, al Querforadat, eren insuperables i sempre estava disposat a compartir-los si, quan pujaves al poble en temporada, feies supo-supo amb ell.
No cal dir que mai tornaran a tenir el mateix gust.