El quiosc de l'Antònia

Fa tres mesos que el quiosc de les Arcades va tancar, i encara no ens hem acostumat que el de l’Antònia no sigui el primer “bon dia” que rebem a quarts de nou, quan anem al cole amb la Blanca. Cada matí mirem si avui sí, si avui ha obert. Però no. Els quioscos són, en fi, una altra espècie en extinció i el Basar Cadí, a Príncep Benlloch, deu ser ara l’últim de la capital. Mimem-lo. Per comprar la premsa haurem d’anar als grans magatzems, on te l’expedeixen com qui ven unes sabates, un pen o un quilo de naps. I gràcies, perquè el que és un miracle és que encara hi hagi diaris de paper: quant fa, sofert lector, que no et creues pel carrer amb algú que en porti un sota el braç, no diguem dos, si no és l’Antoni Morell? Avui el llegim a l’Artipa, al Grandalla o al Sinquede, i encara. Ni els periodistes comprem diaris, com si ens requés l’euro i mig que costa aquest objecte que frega la perfecció i que explica, ordena i interpreta el món amb una jerarquia que el lector assumeix, matisa o rebat obertament. De fet, la nostra és probablement l’última generació de periodistes (?) que veu els seus articles publicats en paper, que era el que somiàvem quan miràvem Lou Grant, allà a la prehistòria. En fi, igual que el protagonista de El perfume d’Yvonne, que mentre contempla un intranscendent partit de tennis pensa una cosa així com que no tot estarà perdut mentre hi hagi un parell de xavals vestits de blanc que es dediquin a llançar-se pilotetes a l’altre costat de la xarxa, sempre ens havia semblat que un dels signes inequívocs de la civilització, que la vida continua ordenadament encara que sigui diumenge i tot estigui fosc com una mala cosa, era un quiosc ben assortit com el de les Arcades. Esperem que ben aviat ho torni a ser. Mentrestant, la millor de les sorts, Antònia.