El racó de mossèn Guillem Adellach

Que el nostre petit però gran país n’és ple, de racons meravellosos, no és desconegut per ningú i, menys encara, quan han posat els peus a casa nostra. Però tots en tenim de favorits, aquells que ens agrada visitar quan cerquem pau, tranquil·litat, reflexió o, simplement, descans. I els escollim perquè ens alegren la vista, ens són còmodes, pràctics o, fins i tot, perquè ens aporten aquella pau i aquella tranquil·litat avui tan difícils de trobar si no és dins d’un temple o a molts metres amunt a la muntanya...

El mestre Fontbernat –del qual parlava fa uns dies en aquest espai, però més aviat com a espia d’Estat Català que com a músic– també va trobar un racó pel qual es delia i en què passava hores cada tarda llegint. És la placeta del costat de l’arxiprestal de Sant Esteve d’Andorra la Vella que, des del 1978, rep el nom de Racó del Mestre Josep Fontbernat. A Escaldes també hi havia un racó que, si bé no està destacat ni ressenyat, solia freqüentar molt el rector d’Escaldes, mossèn Guillem Adellach Andorrà, segons he sentit dir sempre a la mare. Mossèn Guillem era de Cal Fijat de Llorts i, com l’encampadà mossèn. Isidre Pallarés, un dels pocs mossens andorrans que corrien per les nostres valls. Va néixer a Ordino el 30 de juliol de 1882. El 18 d’abril del 1908 va ser ordenat prevere i, tot seguit, vicari de Pal. El 14 de setembre del 1909 va ser nomenat vicari d’Ordino, plaça que va ocupar fins al 23 de juliol de 1912, quan va passar a ocupar el càrrec de vicari d’Escaldes. El 12 d’octubre del 1920 es va convertir en vicari-beneficiat d’Escaldes (el Benefici de Sant Pere Màrtir i Sant Ivó va ser fundat pel reverend Antoni Muntanya el segle XVIII).

Mossèn Guillem va ser un dels grans promotors del Col·legi Nostra Senyora de Meritxell, juntament amb l’abat de Montserrat, Antoni Maria Marcet, i quan era a Escaldes va conèixer personalment i va fer amistat el 1937 amb sant Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l’Opus Dei. Va morir a la Seu d’Urgell el 9 de febrer del 1956 i les seves despulles reposen al cementiri vell d’Escaldes-Engordany, just davant del racó que ell solia visitar per seure, llegir i pregar.

Era a sota de Cal Ribot. Un roc massís i gastat que semblava una trona perfecta per seure-hi i gaudir de la vista d’Escaldes des d’Engordany. Jo no vaig arribar a conèixer mossèn Guillem, però quan passo per davant de Cal Ribot o visito els meus avis, besavis i rebesavis de Cal Ton del Quim al cementiri vell d’Escaldes, que descansen molt a prop de la tomba de mossèn Guillem, no puc evitar imaginar-me’l allà assegut, tranquil, sota el cel blau d’Engordany, amb la seva sotana i el seu barret negres, pregant a la Mare de Déu de Meritxell amb un somriure als llavis fent cobrar sentit a aquella preciosa frase del filòsof, polític i escriptor romà de l’edat d’argent de la literatura llatina Luci Anneu Sèneca, que va deixar dit que ningú estima la seva pàtria perquè és gran, sinó perquè és seva.