La tragèdia del radeau de la Méduse es representa en la pintura on l’art denuncia la incompetència de l’estat. L’artista ho expressa pictòricament, assenyalant i culpant la monarquia, i és que darrere del pinzell sempre hi ha crítica, protesta i denuncia. Théodore Géricault no pinta un fet qualsevol, executa el naufragi de la fragata Medusa l’any 1816, que va ser un escàndol per la incompetència d’un capità nomenat pel règim borbònic (un aristòcrata que va abandonar la tripulació) i sense un capità qualsevol navegació acaba a la deriva, així que el quadre esdevé un al·legat contra l’abús de poder i la indiferència de l’estat (us animo a llegir l’article amb la imatge de la pintura al davant per entendre’l millor i gaudir-lo).
Llums, ombres, romanticisme, desesperació i patetisme. Sobre el rai, podríem destacar tres grans conjunts escultòrics representats en piràmides humanes. A la dreta del quadre, un home colonial al capdamunt dels seus companys sacsejant un mocador vermell per avisar al vaixell que es veu a la llunyania, i és que també parlem d’un clar missatge antiesclavista en una lluita col·lectiva de persones oblidades a la mar. Al costat i quasi al centre del quadre, una altra piràmide humana, més petita i fosca, resant i assenyalant la llum i l’esperança de tornar a casa. La secció de cossos de l’esquerra i en primer pla de l’espectador denoten patiment, mort i penombra. Tots els cossos trenquen amb la idealització heroica i l’estètica, perquè les figures nues són representades amb desesperació i fam, alguns són moribunds i d’altres, cadàvers. Algunes mirades apunten al cel (un futur millor), d’altres miren l’infern com el pensador, amb la tela vermella damunt, quasi al centre de la pintura. 
Sembla que hi ha cert desordre, ja que el nostre pintor ho fa a propòsit per trencar amb el decor de l’època. La piràmide dreta anhela llibertat, volen apropar-se a la llum de l’horitzó que els portarà a casa, i és que final tenim un tipus de tragèdia grega romàntica on es representa la mort, la vida, la fe humana, el companyerisme, el drama, la mar i també la solitud. A l’esquerra del quadre, però, tenim un futur més incert amb aquesta onada que està a punt d’engolir-s’ho tot. La pintura representa la resistència del poble davant la injustícia política i hi tenim els que lluiten (a dalt) i els que es resignen (a baix). Molts sentiments es barregen en aquest quadre de Géricault, una obra majestuosa i gegant que llueix al Museu del Louvre, on les influències de grans mestres com Miquel Àngel o Caravaggio són evidents. 
A parer meu, es tracta d’un quadre revolucionari que no et deixa indiferent perquè la pintura revela les crisis actuals, ja siguin humanitàries, bèl·liques, financeres, d’habitatge, de jerarquia, etc. Ens adonem que qualsevol lluita neix del col·lectiu (feminisme, ecologisme, per exemple) i no podem esborrar el que passa per això, aquest quadre no és bell, és la realitat, el que no pot ser esborrat, sinó recordat.