El rànquing de l’avortament

Generalment, estar al capdavant d’un rànquing sol esdevenir una gesta extraordinària, digna d’excel·lència. Ho veiem en l’àmbit esportiu, cultural, sanitari o econòmic, entre d’altres. Malgrat això, hi ha casos en què aquesta proesa no és motiu d’orgull. Actualment Andorra és un dels tres països d’Europa on encara resta penalitzat l’avortament –val a dir que, darrerament, Polònia està fent mèrits per incloure’s en aquesta desmarcada llista. El nostre país preveu penes d’arrest per a la dona que avorti, i especifica clarament que “ha de ser castigada” amb una pena de presó, a més d’inhabilitació per a aquell qui practiqui l’avortament. Es tracta d’un article del nostre Codi penal, concretament el 108, que esgarrifa cada vegada més gent.
Ara fa tres anys en parlava en un altre article, on concloïa que “el poble ha de tenir la veu; si Andorra es presenta al Vaticà amb resultats inqüestionables d’un referèndum realitzat amb totes les de la llei i amb una declaració oficial que la voluntat d’Andorra és la de mantenir les actuals institucions i el vincle amb el bisbat d’Urgell, però que tenim l’obligació moral i legal d’avançar en els drets de la dona i que per això necessitem l’ajut de l’estat del Vaticà, com a soci nostre de les Nacions Unides i estat estretament vinculat a la nostra història. Que si anem amb tot això, no podem obtenir una resposta negativa.”
Darrerament, sembla que l’Església s’està movent en aquest sentit, tot i que de manera molt tímida. És percebut, per exemple, en aquella famosa entrevista del periodista català Jordi Évole el 2019, en què el papa Francesc, en ser preguntat per aquells països que encara penalitzen aquesta pràctica, respongué textualment: “No discuteixo la llei civil de cada país.” Aclarint aquesta afirmació, tanmateix, continuà amb l’habitual dogma amb conceptes sobre la moralitat i “llei humana” per seguir oposant-se a l’avortament. Però l’afirmació principal és molt reveladora. L’Església no hauria de discutir la llei civil de cada estat.
Més recentment, noves declaracions suscitaren tota classe de crítiques en els sectors més conservadors del clergat. Després de la polèmica generada per alguns bisbes dels Estats Units, que demanaven que es negués la comunió al president Biden pel fet d’estar a favor de l’avortament, el sant pare, molt eloqüentment, proferí que els bisbes haurien d’abordar el tema com a pastors, i no com a polítics, afirmant que “quan l’Església, per defensar un principi, no es comporta com a pastor, acaba prenent part política”. Exposant l’exemple de Joana d’Arc i Savonarola, cremats a la foguera per la Inquisició, es preguntà: “Què ha de fer un pastor? Ser pastor, no anar condemnant”. Acabà dient que “a vegades, els bisbes no es comporten com a pastors, sinó que s’inclinen a la política. El pastor sap el que ha de fer en cada moment, però si se surt de la pastoral de l’Església, es converteix en polític. Han de seguir l’estil de Déu, que és la proximitat, la compassió i la tendresa”. Sembla, doncs, que el sant pare es mostra força a favor de la separació entre Església i Estat. Al Cèsar el que és del Cèsar...
Així doncs, què passa amb Andorra? El bisbat ens ha deixat reiteradament clar que sí, que efectivament el poble és sobirà, però que si aquest pren segons quina decisió, es renunciaria a la figura institucional del bisbe com a copríncep i cap d’Estat. No xocaria frontalment aquesta decisió amb les declaracions del summe pontífex, aquell que ha de marcar les bases del catolicisme?
No estem demanant la lluna en un cove sinó tan sols que es regulin certs supòsits que se’ns exigeixen en l’àmbit internacional ja fa un bon grapat d’anys i sortir, per fi, d’aquest malaurat rànquing de la vergonya.