El rebost de l’assassí
Llegir té un risc. El meu va ser un llibre electrònic. El 1998 els diaris, els butlletins de les emissores de ràdio i els informatius de la televisió anaven plens de les afirmacions dels gurus de la fira de Frankfurt, el més gran esdeveniment editorial del món, dient que el llibre en paper moriria el 2018. I quan la fira ha despertat aquest any, el llibre de paper continua aquí. Però jo m’havia quedat amb un Kindle.
Em vaig resistir molt a comprar-lo. Cada cop que veia un conegut amb un llibre electrònic, el castigava amb la meva mirada més reprovatòria i amb el fuet de la meva ironia. En el meu codi d’honor, això estava tipificat com un delicte d’alta traïció, rebel·lió i sedició, com si m’hagués criat en una granja amish de la Pennsilvània profunda. Creia que aquell artefacte era un invent del dimoni per acabar amb els llibres, les llibreries i les biblioteques. Les previsions apocalíptiques dels editors, però, van fer que n’adquirís un. Al principi portàvem una relació oculta, no fos cas que pensessin que era un d’aquells que llegeixen llibres electrònics. Abans hagués preferit que m’haguessin vist amb uns crocs o baixant les escombraries amb el pijama adquirit al mercat de la Seu. Quan venia algú a casa el tancava a dins el microones, mentre presumia de biblioteca i de volums rars i excepcionals.
Amb el pas del temps em vaig adonar, perquè sóc d’efectes retardats, que el llibre de paper i l’electrònic són complementaris, no substitutius. No es canibalitzen. Continuo gastant una fortuna en llibres en paper perquè m’atreuen alguns títols i algunes portades, com la llum a les arnes. Al mateix temps, el llibre electrònic em proposa fragments d’obres, o la immediatesa de poder comprar un llibre que acaba de sortir als EE. UU. Sense haver de pagar una picossada en despeses de tramesa o esperar que s’acabi de construir la Sagrada Família o les obres d’Andorra perquè estigui traduït en francès o català.
Tanmateix el gran avantatge del Kindle és el seu secretisme perquè és quasi com el rebost d’un assassí en sèrie com el del zodíac. No has de justificar-te, ni donar explicacions. Ningú et podrà criticar per tenir quaranta llibres sobre persones desaparegudes en una tempesta de neu en una glacera d’Islàndia. Ara, però, està de moda reivindicar els llibres en paper. John Waters, que és un senyor que ha fet de tot incloent-hi pel·lícules de culte transgressores, diu que si vas al pis d’algú i no té llibres a les prestatgeries, millor que no te’n vagis al llit amb aquesta persona.
No es pot ser tan purista per menysprear el llibre electrònic, el cafè en càpsules, la música a Spotify o les pel·lícules a l’iPad. Ja sé que Kurosawa, Godard o Almodóvar no han fet o fan films perquè jo els visioni al Directbus. Però sí sé que les fan per explicar una història i perquè la gaudeixis. Igual que amb els llibres. Els pots fruir en paper o en format electrònic.
El problema és que un dia ets jove i l’endemà li poses una grandària de lletra al Kindle que et poden fer un resum des de l’estació espacial.
Versió per a imprimir