El record de Sant Serni

El seu llegat s’esborrava per la disminució de la comunitat i l’absència dels darrers abats. Els terratrèmols i la decadència acabaren de malmetre l’església abacial, de la qual només en restà la capçalera. El 1592, el papa Climent VIII el clausurà i uní les seves nombroses rendes per a les del recent fundat seminari de la Seu d’Urgell. El seu frontal i el baldaquí viatjaren a Barcelona amb força capitells del seu desaparegut claustre per no tornar més, a desgrat de la forta oposició dels habitants del lloc. Per acabar-ho d’adobar, la Dirección General de Bellas Artes, a través de l’arquitecte Francisco Pons i Sorolla, li donaren l’aspecte actual, amb la intensiva restauració i l’escapçada del campanar.

Avui, Sant Serni de Tavèrnoles resta mut amb la capçalera desarrelada dels seus peus, on s’aixequen des de fa més d’una centúria les cases que ens donen la benvinguda quan venim d’Anserall a través del camí Ral, que l’unia amb la vall de Sant Joan, a tocar de la Valira. El d’Andorra passava per l’altra banda de riu.

La tradició li ha volgut donar una fundació antiga, d’època visigoda. Sense anar més lluny, l’hagiografia de Sant Eudald fa resident aquest sant, el patró de Ripoll, a Sant Serni de Tavèrnoles temps abans que iniciés la seva tasca pastoral convertint visigots arrians al catolicisme. Molts historiadors també han fet monjo d’aquest cenobi el bisbe Feliu o Fèlix d’Urgell. El professor Jesús Alturo, catedràtic de paleografia de la Universitat Autònoma, va dir, en el transcurs de la conferència que va fer el 25 de maig passat a La Llacuna, que aquest bisbe urgel·lità fou l’home més savi del país en moltes centúries. Feliu, com a intel·lectual i teòleg, fou el màxim propulsor de l’adopcionisme als territoris dels Pirineus i de Septimània en una època en què els francs començaven a expandir la seva reforma política i religiosa. Acusat d’heretge, acabà confinat a Lió i les seves obres desaparegueren.

L’arqueòleg Òscar Augé va excavar el perímetre oest de l’església actual, l’antiga capçalera de la medieval, durant el transcurs d’unes obres d’impermeabilització. La datació del sector excavat es remunta al segle XI i no a èpoques més reculades, com, per exemple, la visigoda. Esperem que properes i necessàries campanyes trobin paraments més antics que ajudin a relacionar el conjunt amb la seva documentació més vella.

El seu entorn silenciós, entre tanques d’horts i la remor de la Valira, amaga dins de terra el testimoni del primigeni monestir que fou el centre monàstic de referència del Comtat d’Urgell. Tot és qüestió de temps.