Dins de l’autèntic maldecap que ha suposat l’assumpte BPA –i del qual encara queden força capítols per escriure– per a totes les persones afectades i per al mateix país, sempre s’ha d’intentar veure la part positiva de les coses. I una, per exemple, és que aquest cas ha servit per posar llum al secretisme sovint injustificat amb què es mouen les entitats de control del sistema financer andorrà i, en especial, l’Institut Nacional Andorrà de Finances i la Unitat d’Intel·ligència Financera, a més, naturalment, de l’Agència Estatal de Reestructuració d’Entitats Bancàries, que precisament es va crear arran de la intervenció de BPA. De fet, els màxims responsables d’aquests organismes s’han refugiat constantment en el deure de confidencialitat per denegar informació als consellers generals, especialment en el marc dels treballs de la popularment coneguda com a comissió BPA. Aquesta és una qüestió que encertadament el síndic general, Vicenç Mateu, ha encomanat estudiar a juristes experts i les conclusions són clares: aquestes entitats han de tenir una “col·laboració lleial” amb el Consell General, “no tenen un règim de confidencialitat general” i el deure de secret “afecta tan sols dades concretes i individualitzades”. L’acció dels dirigents d’aquestes entitats sovint ha menystingut la tasca dels consellers generals, que, recordem-ho, són els representants del poble. Ara hi ha un argument més per tirar endavant una norma que reguli per fi el dret d’accés a la informació pública que determinats òrgans mantenen segrestada per defugir responsabilitats.
