Em preocupa que sense assumir responsabilitats es converteixi els procediments en dogmes, la complexitat en eslògans i la por en relat. S’està fent amb l’acord d’associació amb la UE.
El debat ja no és sobre el referèndum. El problema és un altre: quan, com i amb quina honestedat es planteja aquesta exigència.
L’acord és mixt. Aquesta no és una opinió política, sinó una realitat jurídica. I l’acord ha de passar pel vistiplau dels governs dels vint-i-set estats membres de la UE. Això significa que el text encara pot ser modificat si algun estat planteja objeccions al Consell Europeu.
És un error exigir ara un referèndum sobre un acord que jurídicament encara no és definitiu. Quina lògica democràtica tindria fer votar la ciutadania sobre un text que podria canviar?
La seqüència és clara: primer, els estats membres s’han de pronunciar. Després la Comissió Europea, Andorra i San Marino l’han de signar. A continuació s’ha de pronunciar el Parlament Europeu. Només després té sentit el referèndum consultiu. Fer-lo abans seria convertir la consulta en una operació propagandística amb finalitats electoralistes.
Per això és desencertat –i populista– parlar d’“actuació antidemocràtica” del Govern. Antidemocràtic seria negar el referèndum consultiu o ocultar el contingut de l’acord. El que està fent l’executiu és seguir el procediment habitual en la tramitació d’un tractat internacional.
Concòrdia menysté un element fonamental: la legitimitat democràtica ja expressada a les urnes. En les darreres eleccions generals, la majoria parlamentària de DA es va construir sobre programes clarament favorables a l’acord d’associació. I també era favorable a l’acord d’associació la candidatura de l’Aliança Socialdemòcrata PS-SDP que va obtenir els tres consellers generals que conformen el grup parlamentari socialdemòcrata. Els ciutadans ho sabien perfectament. I van votar majoritàriament aquestes opcions polítiques.
Això no obsta per a què DA compleixi el compromís de convocar el referèndum consultiu. Però desmunta el pretès argument que el Govern actuaria contra la voluntat popular signant l’acord amb la Comissió Europea i San Marino. El Govern té la competència per fer-ho i ho ha de fer.
També cal recordar que dins del mateix grup parlamentari de Concòrdia s’han escoltat veus allunyades d’aquest discurs catastrofista. És el cas del lauredià Pol Bartolomé, autor del llibre Andorra i la qüestió europea. Revisió dels fonaments discursius de l’Acord d’associació entre Andorra i la Unió Europea, presentat el març del 2024 amb Ladislau Baró i Gilbert Saboya, dues persones inequívocament favorables a l’acord.
És paradoxal que mentre Cerni Escalé denuncia derives “antidemocràtiques”, Bartolomé va acabar apartat de la primera línia del debat europeu després d’introduir matisos incompatibles amb el relat oficial del partit. Una forma ben peculiar d’entendre el pluralisme intern. Més que debat polític, semblà una purga ideològica en versió pirinenca.
Mentre denuncien “política de la por” del pacte d’Estat, el seu relat es construeix exactament sobre els ressorts clàssics que el populisme europeu –de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra– utilitza per erosionar la Unió Europea: immigració descontrolada, capitals estrangers sense filtre, identitat amenaçada, habitatge sota pressió.
Darrere d’aquest discurs no hi ha cap projecte alternatiu. No se sap quin model econòmic proposen per a Andorra fora de l’acord. No defineixen cap estratègia de competitivitat ni d’encaix internacional. Només hi ha alarmes, sospites i indignació calculada.
Un país petit com Andorra no es pot permetre substituir l’estratègia per la consigna. Quan la política abandona els fets i entra en la dramatització permanent, el risc ja no és només equivocar-se sobre Europa. El risc és acabar deteriorant la confiança en les mateixes institucions democràtiques.