La convocatòria del referèndum consultiu sobre l’acord d’associació negociat pel Govern amb la Unió Europea no és pas una mena de panacea democràtica ni tampoc, el remei universal a tots els mals del país.
DA fou la dissenyadora d’aquesta tramitació, que fou proposada en els successius programes electorals d’Antoni Martí i Xavier Espot per intentar apaivagar els dubtes –i les oposicions– que sorgien entre els seus simpatitzants més conservadors després que l’any 2010 el govern socialdemòcrata que jo encapçalava hagués demanat a la Comissió Europea l’inici de la negociació d’un acord d’associació. Amb el compromís de convocar un referèndum s’oferia als recalcitrants la possibilitat de votar contra una associació que no els agradava per principi.
D’aquí els dubtes del cap de Govern Xavier Espot que, tot i comptar amb el suport de totes les forces polítiques del pacte d’Estat, no s’acaba de decidir a establir un calendari per la por de veure posada en qüestió la seva autoritat, fragilitzada per la seva reelecció del 2023.
En un estat de dret democràtic i social, que és l’emanació del poble, consultar els ciutadans no és pas res d’incongruent. Els referèndums són, a Suïssa, l’expressió suprema de la sobirania popular. Però són una mena de ganivet de doble tall: poden reforçar o sancionar el govern de torn.
L’oposició que no té cap sentit d’Estat –Concòrdia i Andorra Endavant– hi ha vist un forat d’oportunitat, una eina màgica per fer fora un govern al mig de la tempesta. Però aquest és el principi i el final de la proposta.
Avui a Andorra els temps polítics s’han escurçat i el debat polític s’ha tornat massa emocional perquè es puguin encarar reformes estructurals acompanyant-ho d’una crida a la racionalitat i al sentit d’interès general.
Alhora, el govern de DA està insegur i no gosa encarar la impopularitat. Conscient de l’estret marge de maniobra que té, intenta camuflar la seva extenuació negant l’evidència amb el sermó setmanal del ministre portaveu. S’administra així a la premsa, i de retruc a la ciutadania, una feixuga comunicació cloroform amb paraules màgiques i mitges mesures.
S’ha creat una mena de cercle viciós entre aquesta automutilació de la política, per la por de molestar l’electorat, i el desafecte, la manca d’interès de la ciutadania vers els polítics i la política.
Una ciutadania que els fa greuge no pas de governar sinó de ser incapaços d’actuar seriosament sobre l’evolució de la situació. Hi ha problemes que no es poden menystenir: habitatge, immigració i marginació derivada de la fractura social.
La realitat s’imposa. S’ha anat entrant en un període de frustració i qui més ho està pagant és Xavier Espot i DA com a proposta política. Han quedat atrapats per un nucli enganxat a la nòmina pública, volent perllongar un període que s’ha acabat. I cada dia estan una mica més fora de joc.
Observant l’assistència al darrer congrés de DA, el 29 de novembre, hom s’adonava que la gran majoria eren càrrecs públics, elegits, designats o nomenats.
D’aquí la pregunta: el referèndum és la solució? La resposta que s’escau és ‘no’.
L’esgotament democràtic, després de catorze anys de governs de DA, va acompanyat de l’angoixa econòmica de força electors entre els quals s’escampa la por d’anar enrere. I aquesta por afavoreix els grups polítics fets a cop de ressentiment. El ressentiment, conjuminat amb les ganes de votar NO al govern de DA, pot ser un consol però mai un projecte de futur.
El que cal tenir present és la importància d’arribar a un consens del què s’ha de fer per consolidar el futur d’Andorra per a les properes generacions.
I el que s’ha de lamentar és l’absència de propostes polítiques positives i amb una mirada, una visió, de llarg termini.
I ens ha de preocupar la buidor política de la coalició negativa que només té una proposta: fer fora DA per retornar al passat preconstitucional.