Hi ha coses que es poden fer de pressa i sense pensar-s’hi gaire, perquè no passa res. Canviar de pentinat. Acceptar una cita a cegues. Fins i tot casar-se a Las Vegas, si un té un dia especialment poc prudent. En tots tres casos, si t’equivoques, encara hi ha solució. Però hi ha decisions que demanen una mica més de calma. Sobretot quan poden sentenciar el país durant dècades.
El passat 21 de setembre, Gerard Alís, candidat del PS a les eleccions generals del 2027, va proposar que el referèndum de l’acord d’associació es faci abans de Nadal. Dos mesos i mig, diu, són suficients. El text està tancat i el consentiment del Parlament Europeu és, segons Alís, poc més que una formalitat.
El candidat del PS sembla haver descobert un nou mètode diplomàtic: negociació lenta, ratificació exprés i referèndum nadalenc.
Però Europa –un candidat a cap de Govern ho hauria de saber– no funciona exactament així.
La signatura del 19 d’octubre tanca la negociació i obre la fase de ratificació, en què intervenen el Parlament Europeu i els 27 estats membres. El procediment acordat al Pacte d’Estat –amb el PS també present– estableix que, un cop el Parlament Europeu doni el seu consentiment, es convoqui el referèndum consultiu. Així ho vam explicitar amb el cap de Govern en una roda de premsa el passat 31 de juliol.
Costa d’entendre tanta urgència per arribar a les urnes abans de Nadal. Com si el 24 de desembre s’acabés el termini per a Europa i Brussel·les pengés el cartell de “tancat fins després de Reis”.
Tot apunta, però, que ens trobem davant una posició electoralista. El candidat del PS es va avançar, fa setmanes, afirmant que farien coalició amb Concòrdia a les eleccions generals. El candidat de Concòrdia l’ha desmentit públicament i ara resulta que el candidat del PS intenta embolicar el referèndum consultiu sobre l’acord d’associació en les seves preocupacions electoralistes.
Val a dir que també els seria molt difícil d’explicar com poden anar en coalició a les eleccions generals dues forces polítiques que tenen una posició totalment divergent sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea.
La qüestió no és si el referèndum consultiu s’ha de fer. És quan té sentit fer-lo. Si el procés europeu de ratificació està en marxa i hi ha passos institucionals pendents, quina necessitat hi ha d’empènyer-lo perquè sigui abans de Nadal?
Què canvia entre votar al novembre o fer-ho quan el procés europeu hagi avançat prou per saber exactament on som?
Pot ser simplement una qüestió de calendari. Però quan el calendari de l’acord coincideix amb el calendari electoral, hi ha un risc: convertir el referèndum consultiu en una mena de plebiscit previ a les eleccions del 2027. No hauríem de caure en el parany.
Podríem acabar votant l’acord no pel que diu, sinó pel que representa políticament. Votar “no” podria convertir-se en una manera de votar contra DA. I votar “sí”, en una manera d’avalar-la. Seria un greu error.
L’acord d’associació no és propietat de cap partit, ni el seu rebuig pertany a cap altre. A cada formació hi ha ciutadans amb opinions diferents sobre Europa. El referèndum consultiu hauria de permetre que cadascú decideixi sobre l’acord, no sobre el Govern de torn.
A Progressistes-SDP no ens belluga cap calendari electoral. Ens belluga una altra cosa: el país i la seva ciutadania.
Per això entenem que cal temps. Un referèndum no és una ruleta. Cal explicar l’acord, els seus efectes, els arguments del ‘sí’ i els del ‘no’. Amb rigor. Sense convertir-lo en un plebiscit sobre ningú. Després, que decideixin els ciutadans.
Però que decideixin sobre allò que se’ls pregunta. I, sobretot, que el calendari d’un acord que marcarà Andorra durant dècades no el decideixi el calendari d’unes eleccions que duraran una legislatura ni, menys encara, les tàctiques partidistes.