Vivim en un món que ens convida constantment a saltar en el temps. Ens projectem cap al futur per preveure, anticipar, controlar. O ens quedem atrapats en el passat, rumiant decisions, errors o records que ja no podem canviar. Aquests salts en el temps, tan habituals com inconscients, generen inquietud i poden derivar en ansietat o depressió. Perdem de vista tot el que ja hem aconseguit, menyspreem el camí recorregut i entrem en una cursa infinita amb punt de sortida, però sense meta definida.
Aquesta cursa té una conseqüència clara: la sensació d’anar per darrere, de no arribar mai, de no ser suficients. I el pitjor és que sovint ens comparem amb altres persones sense tenir en compte en quin capítol de la seva història es troben. Ignorem la nostra pròpia evolució, passem per alt els obstacles superats i no valorem el nostre avenç. Viure així ens desgasta i ens allunya del més valuós que tenim: el present.
Quan estem presents, connectem. Amb nosaltres, amb els altres, amb el que fem. El present és viu. És l’únic lloc on podem escoltar-nos de veritat, posar claredat a allò que sentim, prendre decisions autèntiques i fer les preguntes adequades per trobar respostes significatives. És aquí on fluïm i cometem menys errors, perquè hi ha consciència i aprenentatge. Però mantenir-nos centrats no sempre és fàcil. Voler entendre constantment la imatge global pot crear-nos angoixa. La clau, sovint, és fer un pas a pas. Quan respectem el nostre ritme i portem una comptabilitat interna del nostre avenç, tot comença a tenir sentit. Entenem que tot té un procés i un temps de maduració. Que no tot ha de ser ara, però que només des de l’ara podem construir.
La multitasca, la dispersió i el pilot automàtic ens allunyen d’aquest present. Ens tornem executors de tasques i deixem de ser protagonistes del nostre temps. Gestionar el temps és més que organitzar una agenda: és una funció executiva que s'entrena. I per fer-ho cal posar consciència, focus i amabilitat. No es tracta de fer més, sinó de ser més en allò que fem.
Evitar el perfeccionisme també és essencial. Buscar la perfecció ens paralitza, ens frena i ens desconnecta del moment present. Ens atrapa en bucles mentals com “què hauria pogut ser?”, que ens xuclen energia i equilibri. En canvi, quan ens centrem en l’ara, ens podem preguntar: quin petit pas puc fer avui per estar més present?
Per a ments actives i inquietes, estar presents pot ser més desafiant. Però amb entrenament i bon tracte és totalment possible. Hi ha mil formes de practicar la meditació activa: fent esport, escrivint, escoltant música, cuinant, observant la natura... Són moments on no cal entendre-ho tot, només cal ser-hi.
Quan estic present gaudeixo del camí de la vida. M’adono que les petites coses del dia a dia són les que em fan sentir realitzat: una conversa amb algú que estimo, una mirada sincera, una estona de silenci. El present em connecta, em dona direcció i m’ensenya a viure amb menys rigidesa i més emoció viscuda, no pensada.
Quan no estem presents, deixem de veure el que funciona. Ens fixem només en el que falta, que falla, que no és suficient. Però quan som aquí apreciem el que ja tenim, el que hem construït, el que som avui. Això ens enforteix. Ens dona base.
També ens ajuda a sortir dels bucles mentals que ens limiten. Ens dona espai per revisar sense jutjar. Per sentir sense resistència. Per observar com ens parlem i quines creences ens bloquegen. La presència obre finestres internes que sovint ni sabíem que hi eren. Viure el present és una manera de tornar a confiar. En el ritme de la vida. En la nostra capacitat d’afrontar-la. I en el valor del que no es veu però es viu.
El temps és l’única cosa que no podem recuperar. I la salut, mental i emocional, depèn en gran part de com l’habitem. Viure el present no és una moda: és una necessitat vital.
Quin petit gest pots fer avui per començar a ser-hi de veritat?