El regne dels somnis

Diu l’acudit que mentre un pastor fa pasturar el ramat, creua un pas a nivell, se’ls tira a sobre un tren i li mata totes les ovelles. Després d’uns dies l’home entra a una botiga de joguines i destrossa a garrotades unes maquetes de tren. “Aquests cal escabetxar-los de petits,”, respon als crits dels dependents, “si no, quan creixen, et pelen el bestiar”. Així funciona: de menuts els pares ens menjarien, i en fer-nos grans els reca no haver-ho fet.
Segurament soc un dels que ha d’estar agraït al creador perquè en una època de la meva biografia el pare i la mare no es lliuressin als instints parricides. Prèviament, però, que la biologia i les companyies fessin de les seves, imagino que jo era com qualsevol nen d’avui en dia, i fins a arribar a certa edat habitava un regne de somnis on tot era possible. Els Reis Mags es deixaven caure per casa invariablement cada any, per bé que cal dir que en ocasions, per raons que desconeixia, no es mostraven tan esplèndids com amb altres companys de l’escola, als qui odiava per aquest motiu i per ser gilipolles. Rebíem també visites del Ratolinet Pérez (a l’època encara no havíem importat la Fada de les Dents), a qui la nostra filla imaginava tancat en una sala de control plena de monitors connectats a càmeres invisibles, controlant els moviments de nenes i nens abans de deixar-los obsequis a les respectives coixineres. Si hagués estat infant en l’actualitat hauria flipat el que no està escrit amb el Quidditch, i per descomptat estaria disposat a defensar, fins a la darrera gota dels meus escassos 2,5 litres de sang, que un cop morta la iaia havia anat al cel i residia a una estrella gegant. Entre això i el cabestro en què vaig convertir-me temps després, alguna cosa devia passar, a banda dels amics i el desgavell hormonal. I en l’actualitat diria que algú segueix cagant-la, ignoro ben bé a on. No seré jo qui advoqui per fabricar Peter Pans de vint tacos, però tampoc ajuda enviar la canalla de dotze a instituts on descobreixen les bondats del porno i les xarxes socials gràcies al mòbil que els regalem per penedir-nos-en més tard, i és que la gran de casa, que era tan lectora, ara no vol ni sentir a parlar d’un llibre. Aleshores és quan simpatitzem amb el pastor de la història.
En un cert moment hem de fer la transició del món oníric de la infància a l’adolescència, però caldria evitar els aterratges forçosos. Per entendre’ns, cascar-se-la o tocar-se a la dutxa, posem per cas, té la seva gràcia si saps què estàs fent. Estarem d’acord que en un cert punt de la vida a Ses Majestats se’ls ha de demanar joguets i videoconsoles, i al pas que anem no donaran l’abast amb els proveïdors de mòbils, condons i satisfiers.