El respecte penjat a la cuina
En alguna d’aquestes xerrades d’educació positiva em vaig apuntar una de les eines que m’han anat bé fins ara a l’hora de poder negociar amb el meu fill de quatre anys certes coses. Així, una tarda entre ell i jo vam fer un cartell que està penjat a la cuina, signat per tots dos. Pintat en verd i a la part més alta, posa la paraula Respecte, en altres línies i acompanyat per dibuixos pintats de molts colors hi ha allò de “parlar bé”, “no pegar”, “expressar els sentiments” i “recollir les joguines”. Molts cops, quan discutim, li dic “fes-me cas”. Ell em diu que no, que li’n faci jo a ell. Li dic que no està complint aquell contracte que tenim i em diu: “en cap lloc posa que he de fer cas”. “El respecte”, li dic. I em contesta: “això no és fer cas”. M’aturo i penso que té raó. Respecte és poder parlar però també escoltar, donar valor allò que diu una persona malgrat que opinis el contrari i sobretot no envair la seva llibertat. Aleshores entrem en un bucle negociador que, he de dir, en algunes ocasions és difícil de resoldre. M’entristeix, però, amb tot el que està passant, explicar-li que el respecte s’ha perdut en segons quins àmbits, com ara en el de la democràcia, ja que s’ha negat a un poble la llibertat de dir la seva. Que hi ha persones que estan a la presó per voler deixar que la gent s’expressi a través d’unes urnes, aquelles on ell (al meu braç) i jo vam llançar a dintre un paper amb un desig marcat, fa dos anys. Espero que en uns anys, quan pugui entendre certes coses, vegi que aquells que no van respectar les llibertats van ser castigats. Perquè parlem de llibertat. No parlem d’odi, ni de separatisme. Mentrestant mantindré el cartell a la cuina, com una estampeta.