El retorn de Gilgamesh

A l’Epopeia de Gilgamesh és escrit que “... en aquells dies llunyans, en aquelles nits, l’assemblea dels déus va crear l’Aiguat perquè escombrés la llavor dels humans. Entre nosaltres, jo era l’únic [déu] que es va posar del costat dels homes”. Segons Viquipèdia, aquestes línies s’haurien escrit fa més de quatre mil anys, a Sumer i en una llengua que ben poques persones entenen o serien capaços de parlar avui en dia. Deixant de banda les seves similituds amb el text bíblic de l’Arca de Noé, m’ha fet pensar en la primavera que hem patit aquest any.

Estic segur que el lector és ben conscient que hem tingut una temporada de pluges bastant contínues. No cal ser meteoròleg per haver-s’hi fixat. Va ser tema de converses al bar, a més de diverses anàlisis per part dels professionals del ram. Venia a la cua d’un últim tram d’hivern en què la quantitat de precipitacions era respectable, i així hem tingut dret a unes quantes setmanes amb els rius bastant alts i els pantans propers plens fins a vessar. La central hidroelèctrica de FEDA ha pogut turbinar de valent. Sempre és bastant espectacular trobar-se a dins l’edifici quan s’estan generant uns 45 MW a través de les tres turbines. Dit en paraules més planeres, seria l’equivalent d’uns 60.000 cavalls de potència, una quantitat certament respectable. És en moments així que hom pren consciència de la força que pot arribar a tenir la natura, tot recordant-nos que la nostra central tan sols pot aprofitar una part molt petita de l’energia potencial que ens cau a sobre –literalment– en forma de pluja i neu.

Així, és del tot comprensible que a alguns els causi una certa emoció veure aquesta gran quantitat de líquid transitar per l’ambient. Hi ha la qüestió dels records atàvics, com també la d’algunes memòries més personals de fets que han tingut lloc aquí al Pirineu i que alguns recordem prou bé. Justament, ens en recordem perquè períodes de grans precipitacions i els aiguats que els poden recordar són fenòmens perfectament naturals. Ja han passat, i segurament en tornarem a veure, com també –i malauradament– veurem allaus de neu i esllavissades de terres. Tot és estar mínimament preparats, netejar les lleres dels rius i evitar construir en certs llocs. Durant una època, l’afany del guany immediat va evitar seguir aquests consells savis. Avui en dia, però, sembla que el sentit comú torna a imperar.

És per aquesta raó que cada vegada que veig ploure a la primavera, me n’alegro. Ho trobo del tot normal. Gairebé m’estranya que alguns vulguin que després de l’hivern –certament llarg i gris– haguéssim de passar directament al temps càlid i assolellat de l’estiu. Com Gilgamesh, l’aigua que la natura ens tira per damunt és del tot necessària i, encara que ho volguéssim, no la podríem evitar.