La primavera és el gran moment anual de renaixença. L’ocàs del cicle hivernal dona pas a l’eclosió de la natura, el ressorgiment de la vida, que romania adormida, des de finals de la tardor. El Pirineu mostra en aquesta època l’inici del seu període de plenitud que culminarà a finals d’estiu. Arriba el moment d’anar preparant el bestiar perquè pugi a péixer a les pastures, de l’aparició de les grandalles (cada cop més arraconades per la substitució dels prats de dall per formigó o asfalt), o del descobriment del món dels nous cadells de la nostra fauna salvatge.
L’ossa, en femení, que és com es coneix a Andorra, el Pallars i la part més septentrional de l’Urgellet, al nostre plantígrad sagrat, també surt de l’ossera en aquesta estació. Pocs animals estan tan estretament lligats a la història, la cultura, els costums i les creences de la nostra terra. Els nostres germans del país de Foix, Comenge i Aran, l’anomenen peu  descauç (peu descalç), per la forma de les seves petjades. També, especialment a la comarca del Sabartés, havia existit l’ofici d’orsalhèr. Aquests especialistes tenien la mà trencada a ensinistrar cadells d’os, que en edat adulta feien ballar, generant les delícies de la gent, en les fires i mercats de tota la serralada. Naturalment, per seguretat dels espectadors i de qui els menava, aquelles pobres bèsties anaven guarnides amb cadenes, cordes i un morrió de cuir. Un d’aquests estris encara el podem veure avui dia a la Casa Museu d’Areny-Plandolit. 
No conservem imatgeria antiga de l’os a Andorra, però sí ben a prop. Al baldaquí del segle XIII de Sant Martí de Tost, n’hi ha un de representat encarant-se a un cavaller. Al Pallars el trobem també, d’una forma curiosíssima en el seu art mural romànic. Els absis d’Estaon i d’Esterri de Cardós tenen pintat el nostre animal com a símbol de Sant Marc, substituint el lleó, que és el que li correspondria segons els cànons. Si ho pensem bé, no deixa de ser poètic, atès que els pirinencs de l’època no devien haver vist cap felí africà en la seva vida, i per falta de models llunyans, van preferir representar-ne un d’autòcton.
L’ossa va finar de les nostres muntanyes a mitjans del segle passat, quan va ser abatut el darrer exemplar als boscos de la parròquia de la Massana. Molt de tant en tant apareixia algun element perdut, però amb l’extinció definitiva de l’espècie al Pirineu Oriental, el nostre animal més mitològic i representatiu de la nostra cultura ancestral, va desaparèixer.
Tanmateix, un encertadíssim projecte de reintroducció encetat fa unes dècades, mitjançant exemplars de les muntanyes eslovenes, ha esdevingut un èxit rotund. En pocs anys, la població ha augmentat fins a superar-ne la setantena, la major part d’ells nascuts al Pirineu. L’os ha retornat, per quedar-se.
La natura els ha donat una segona oportunitat. Els nostres ossos s’han adaptat perfectament a un extens territori, que inclou el Parc Natural de l’Alt Pirineu, així com les valls dels països de Foix, Coserans i Comenge. Andorra queda al bell mig, sense tenir-hi una presència estable. Ara bé, cada any s’hi fa notar. Fa pocs dies la premsa nacional va fer-se ressò de la marrada que l’ossa ha fet per les parts altes canillenques, notícia que vam comentar amb la Calera de la Cortinada, companya de batalles pallareses. L’ossa serà cada cop més present a casa nostra. Caldrà trobar les solucions per aconseguir una convivència amable. De moment, aquesta és la primera primavera on les festes de l’os del Pirineu han estat elevades a la categoria de patrimoni mundial de la Unesco. Tant de bo aquest fet també ajudi a sensibilitzar-nos per la protecció d’aquest animal tan nostre, que com m’apunta l’amic Robert Lizarte, era considerat un símbol de resurrecció, i en el cas de les femelles, de la protecció incondicional que les mares tenen vers els seus fills. 
Llarga vida a l’ossa del Pirineu!