Les protestes que han tingut lloc a Barcelona els darrers dies amb l’excusa de la Covid-19 han estat aprofitades per grupuscles de l’extrema dreta. No han trigat a aparèixer guixades antisemites que ens han recordat aquelles altres que els nazis van fer als comerços de ciutadans alemanys de religió jueva poc abans de la II Guerra Mundial. La Nit dels Vidres Trencats, (1938), amb l’assalt de comerços, sinagogues i la profanació de cementiris, va ser el preludi del que passaria, que com bé sabem, finalitzà amb l’extermini de sis milions de ciutadans de religió jueva.
Els jueus han conviscut durant molts anys a Europa amb la sospitosa mirada dels que els han acusat dels mil i un mals pel simple fet que professaven una religió diferent de la de bona part de la població. La diferència és el blanc perfecte per a identificar l’enemic interior.
A la Península Ibèrica, l’antiga Hispània, fins poc abans de l’any 700, el judaisme era una religió proselitista, que de certa manera, procurava engrandir la seva comunitat de fidels, com ho era també el cristianisme. Amb el rei visigot Sisebut, a principis del segle VII, s’escenificà un creixent odi contra els hispans que professen el judaisme. Sense deixar la Península Ibèrica, la “tradicional” convivència de comunitats jueves amb la majoritària cristiana s’agreujà amb els pogroms del 1391. Acabà amb la solució dràstica i prou coneguda de la seva expulsió el 1492 per part dels reis Ferran d’Aragó i Isabel de Castella.
Amb l’expulsió dels jueus, els reialmes hispànics, encapçalats per Castella, buscaren aviat un altre enemic interior, el del cristià nou, sospitós de professar la seva religió originària de forma críptica, dins de casa, que s’oposava al vell, el que tenia estirp antiga, de “sang neta”. Les sospites també se centraren en la població d’origen musulmà, els anomenats moriscos, que foren expulsats a principi del segle XVII, deixant grans àrees buides de població, sobretot a l’actual País Valencià.
Al contrari de la cultura jueva, la musulmana sempre tingué per a l’imaginari castellà certa reminiscència romàntica, que es recordà en la literatura amb enyorança, amb el Regne de Granada com a referent. Els jueus, en canvi, personificaven aquell enemic de mal record que sortosament expulsaren. Moltes famílies jueves que s’establiren a Espanya a finals del XIX i principi del XX encara encarnaven aquell dimoni, representat amb escreix en la literatura i propaganda de guerra franquista. Com bé sabem, a Europa tot això acabà en l’Holocaust, la desaparició de persones, sostretes de les seves cases, amb l’únic objectiu de la seva eliminació pel simple fet d’ésser de naixement el que els grans manipuladors odiaven.
Ara que moren els darrers supervivents dels camps d’extermini, els que eren uns nens, és quan hem d’impedir que aparegui de nou el fantasma de la falsa història i la postveritat.