El Reus, 'caput'

Soc un romàntic –diria que desgraciadament en tot–. Esportivament soc dels que encara pensa que el futbol o els altres esports poden arribar a ser bonics. Fa molts anys treballo de periodista esportiu i reconec que vinc de l’infrafutbol o de l’infraesport. D’aquests jugadors o esportistes que no venen samarretes, però que per a mi són igual de seguits que els de la televisió. És cert que encara em continuo sorprenent dels pirates. De les notícies desagradables que un dirigent no paga als jugadors per error o perquè són pirates –i no d’aquests que porten l’ull tapat, sinó que ho fan a cara descoberta–. Si ells estimen el club deuen ser uns piròmans. Al Reus, equip de segona A espanyola, l’acaben de fer fora de l’elit. Impagaments amb els jugadors i també al cos tècnic i als empleats –aquests com que no són futbolistes sembla que no comptin, però sí que compten sí–. Joan Oliver va decidir que el Reus seria la seva joguina. Es va convertir en allò que està tan de moda: un grup inversor. Tothom pensava que seria la salvació de l’entitat i ha mort. Caput. Un més a caure en la xarxa. Va jugar a ser empresari quan no ho és pas. Hi ha molts exemples, i com continuem així n’hi haurà molts més. Molt pirata suelto, i mentrestant molt romàntic que s’ho empassa tot. Els grups inversors no van a perdre diners, només van a omplir-se les butxaques. Oloren la sang com un tauró, alguns s’enganxen com autèntiques rèmores també per xuclar la sang del tauró i després tots cauen. El club cau en l’oblit i ells continuaran fent la seva a altres llocs. Almenys s’ha actuat amb força contra un club, i espero que aquí també algun dia prenguem mesures. Hi ha molt tauró i molta rèmora. I també molt treballador que acaba sense cobrar.