Les nostres societats estan acostumades a la normalització de l’horror. La consideració d’impensable, intolerable, no existeix per a segons quins casos. La nostra opinió es moldeja (ja sabem que les eines pel manteniment de l’status quo són imperceptibles i no deixen empremta) i acabem justificant el que és injustificable. Això va succeir als Estats Units, quan Trump va donar part de responsabilitat a la víctima que va ser atropellada per un home d’ideologia feixista mentre participava en una manifestació de resposta als racistes. També alguns acaben compartint actuacions totalment antagòniques als drets humans, com les impulsades per Hongria contra les persones que fugien de la guerra i la persecució. Encara ens ho va recordar un dels ministres d’aquest govern, que just aquesta setmana va viatjar a Andorra per mostrar el seu suport a l’acord d’associació amb la Unió Europea. Cal posar barreres a la immigració perquè provoca atacs terroristes, va venir a defensar. Sota aquest propòsit va actuar a la frontera amb Sèrbia, llançant gasos lacrimògens i utilitzant canons d’aigua contra petits i grans que fugien de la guerra. Ara, ben a prop, esdevenen realitats amb arguments que els fets no sustenten. Ens diuen que han empresonat dos activistes i membres d’un govern per actuar amb violència. Les veus que segueixen a la primera del cànon no emeten cap nota dissonant. Repeteixen alegrement. I encara que les melodies que cantàvem fa un temps ara estiguin entre reixes, decidim canviar de cançó. En podríem dir el romanç dels covards.
