Darrerament s’ha parlat, i fins i tot malversat, el concepte de la nostra ancestral neutralitat, Andorra l’ha tingut com a dogma nacional envers els conflictes que poguessin tenir els nostres dos estats veïns, pàtria dels nostres coprínceps, especialment després dels Decrets de Nova Planta de l’any 1716, on la ferma intervenció del Bisbe de Guinda va fer possible que no fóssim fagocitats pel regne d’Espanya. Bona feina va fer de Guinda, i els nostres autors del segle XVIII, com Fiter i Rossell i Antoni Puig, perquè la centúria següent es convertiria en una autèntica prova de foc pels andorrans, a l’hora de mantenir-nos neutrals.
El regne d’Espanya va tenir un esdevenir històric extraordinàriament convuls durant tot el segle XIX, on va tenir cabuda la invasió napoleònica, els diferents canvis de règim que anaren des de l’intent de germinar la primera constitució, passant per una breu experiència republicana, règims liberals i ultraconservadors, i diferents guerres civils, especialment les tres guerres carlines, que van tenir una gran activitat pirinenca, i de retruc, Andorra en va quedar salpicada en molts aspectes.
La neutralitat d’Andorra no sempre estava lligada amb els propis andorrans. Molts dels nostres ancestres, especialment les cases més fortes, tenien els mateixos vincles Runer avall, que els que tenien amb el nostre país. Els Rossell, Plandolit, o Guillemó, per citar tres exemples dels nostres antics prohoms, també tenien finques a l’Urgellet, i en alguns casos, havien exercit càrrecs a banda i banda de la nostra frontera. Aquesta vinculació dual, va comportar el suport de molts andorrans a les causes vinculades als diferents conflictes espanyols del segle XIX, especialment el carlisme. Andorra va tenir una clara vinculació amb aquesta causa, i sovint va servir com una plaça logística de primer ordre per aquest bàndol, tant per avituallament, com per l’obtenció d’armes de contraban, i quan les coses van anar més mal dades, com a refugi d’il·lustres carlins, com Fra Tomàs Junoy, dominic cerdà i provicari d’Anyós, autor de la Relació sobre la Vall d’Andorra, l’any 1838, o Dalmau de Baquer, que l’any 1849 va publicar la seva Història de la República d’Andorra, primeres obres impreses de temàtica andorrana.  
Tanmateix, en cap cas la situació va ser fàcil per les sofertes autoritats de l’època, que rebien moltes pressions, fins i tot amenaces, dels diferents actors bèl·lics, i alguna estirada d’orelles des de França. Un exemple molt clar el conservem en els nostres arxius nacionals. Es tracta d’una carta enviada el 20 de juliol de 1835 per Bartomeu Porredon, brigadier carlí, conegut com el Ros d’Eroles, que en aquell moment estava acampat amb les seves tropes a l’antic santuari de Sant Joan de l’Erm. La missiva anava dirigida a Josep Picart, síndic d’Andorra del moment, i l’advertia de no donar cap refugi als enemics de la causa carlina, sense cap mirament a la nostra sobirania. De fet no escatima en cinisme, fent afirmacions com que els enemics del carlisme també ho són de la sobirania andorrana i sentenciant que Andorra és un país neutre, creat únicament per poder ser refugiat en ell. En fi, veiem que la història és cíclica, i malauradament condemnada a repetir-se, tal com estem veient en el moment actual.
Però no patiu, el destí va posar a lloc el nostre orgull patri davant d’aquest ultratge a la nostra neutral sobirania. El 16 de maig del 1847, el Ros d’Eroles estava refugiat a cal Borrelles de Clariana de Cardener, al Solsonès. Va ser traït, delatat i assassinat a baionetades. Els isabelins, bàndol contrari al carlí, no en tingueren prou, i l’endemà afusellaren el seu cadàver al Firal de Solsona, juntament amb Benet Tristany, capellà i sanguinari cabdill carlí. Ambdós van ser enterrats als peus de l’exterior de la catedral, en un lloc avui il·localitzable.