Antigues supersticions, creences, dimonis i esperits sembla que prenen vida durant la nit més màgica de l’any. Avui us voldria acostar quines eren aquestes creences i supersticions ancestrals.
La nit de Sant Joan, mentre els nois eren a la plaça rodant falles, les fadrines (noies en edat de casar-se) imaginaven com seria el seu futur marit amb un got. Es tancaven a la seva cambra i sota la llum d’una espelma, en absolut silenci, és un espai molt íntim, realitzaven un petit ritual. Amb la mà dreta omplien un got d’aigua, mentre que amb l’esquerra sostenien un ou fresc del dia. Deien una petita oració amb devoció i tot seguit trencaven la closca i posaven l’ou dins de l’aigua, tot deixant-lo reposar tota la nit. A trenc d’alba l’ou ja havia agafat forma i amb el primer raig de llum, les noies interpretaven els signes i senyals que s’hi veien. Aquella nit no es dormia, quan havien acabat el ritual del “got de les visions”, s’afanyaven per a anar a collir totes les herbes guaridores que podien abans no es fes dia i la rosada les toqués, ja que si ho feia, consideraven que aquelles plantes no complirien ben bé amb la seva funció. La rosada era reservada únicament per a posar-la al cos, doncs era creença que guaria les malalties de la pell o els cabells.
Al Prats, la nit de Sant Joan, era una nit esperadíssima per a la canalla. Els grans restaven al poble i els petits, acompanyats pel jovent més grandet, se’n pujaven al foscant fins al Roc de les Bruixes. Una vegada allà, ben armats amb cullerots de fusta, esquelles, picarols... i més recentment amb alguna perola, començaven a picar esquelles i cullerots per tal d’espantar les bruixes, dimonis i mals esperits que per allà podien rodar i recordar-los que no eren benvinguts. S’hi estaven una bona estona fins que consideraven que ja els havien espantat i se’n tornaven cap al poble.  
A casa nostra, les falles són una tradició de temps immemorial. Antigament no havia entrat encara el mes de juny, que el jovent s’enfilava muntanya amunt a buscar beços. Una vegada localitzats, els “afaitaven” i els extreien un bon pam d’escorça, tot fent-la assecar a sol i serena. Una vegada seca, la posobra de Sant Joan, era cargolada pels dos costats per les mans dels fallaires més veterans que, de pas, ensenyaven la tradició als més joves. S’estacaven una a una, amb l’ajuda d’un filferro a un tronc de boix que els servia de bastó, per tal de poder-les menar i executar les figures. Quan fosquejava, es reunien davant de la rectoria de cada poble a esperar el mossèn i plegats, fallaires i rector, formaven una professó que tenia com a punt final un indret elevat on tot el poble els veiés (cada poble tenia el seu). Allà, els fallaires més veterans encenien una foguera, la resta s’asseien al costat i el mossèn beneïa el foc purificador de la foguera i d’aquesta, el de les falles, portadores del foc viu i renovat per a la gran foguera de la Plaça. En negra nit, amb un silenci sepulcral, després d’haver resat devotament un parenostre, i per rigorós ordre de veterania (de més vells a més joves) els fallaires encenien la seva falla i quan eren totes enceses, començaven a baixar, tot cridant i fent lluminoses formes fantasmagòriques amb el foc, fent-ho més i més fort a mesura que s’atansaven al poble. Els crits i el foc espantaven els mals esperits i també “guiaven” cap a la llum aquells esperits o ànimes, que errants, poguessin trobar per les rodalies. 
Una vegada havia baixat el darrer fallaire i amb les falles que encara quedaven enceses, s’encenia la foguera de la Plaça amb el foc beneit, es feia una bona festa, amb coca masegada i un bon moscatell, i quan aquesta s’havia consumit quedant-ne només les brases, era costum de saltar-les, tot demanant un desig, o resant una curiosa oració de protecció que deia així:
“Sant Joan bon sant, Sant Bernat bon home, Sant Pere bon germà, guardeu-nos de ronya per tot l’any”.