El Sant Josep d’abans

Avui 19 de març celebrem el dia de Sant Josep, i també el Dia del pare. Sant Josep va ser el pare putatiu (tingut per pare tot i no ser-ho) de Jesús. Segons la tradició, Sant Josep era descendent del mític rei David i feia de fuster, motiu pel qual els fusters el tenen per patró i fan festa. Era i és un nom ben comú, perquè tal com diu la dita: De Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases! El 1870 el papa Pius IX el proclamà patró de l’Església universal. També és el patró de les famílies. Avui en dia es fa un regal especial i es recorda amb molt afecte la figura del pare, i en especial si ja no hi és entre nosaltres. Antigament, els més grans encara ho recordaran, era dia festiu de calendari, solia caure enmig de la duríssima Quaresma i en aquell dia hi havia certa llicència, tal com ens recorda l’eminent etnògraf Joan Amades al seu Costumari Català: “El dia de Sant Josep és tingut com una clariana dins la Quaresma i es trenca el rigor d’aquest període”.

Les dures prohibicions pròpies d’aquelles dates quedaven en un segon terme el 19 de març. Coses que avui en dia ens semblen nímies o insignificants, no ho eren pas pels nostres avantpassats. Els nostres padrins en aquell dia, després d’haver anat a missa i combregat, en sortir tenien llicència i podien menjar carn, jugar a les cartes a la taverna tot fumant, i els més instruïts podien llegir una novel·la (que s’afanyaven a acabar, ja que fins a Pasqua de Resurrecció no es podria fer) i a la tarda també podien ballar, de fet a quasi totes les poblacions organitzaven un ball a la casa comuna o a la del Quart.

Encara que fossin dies gelats, era una ocasió especial i com a tal ho celebraven. Aquell dia, després d’un bon àpat digne de Nadal, tota la família compartia per postres la crema de Sant Josep o el que avui dia coneixem com a crema catalana. No devia ser pas de casualitat que aquelles postres fossin a base d’ous i de llet. En aquestes dates les gallines comencen a posar més, i les ovelles o vaques ja han criat, fet que genera excedents d’ous i llet. La mare era l’encarregada de preparar-la a la posobra, amb el secret après de les padrines, mesclava amorosament els rovells amb la llimona, el sucre i la canyella tot remenant amb paciència. La crema havia d’espessir-se a temperatura ambient i s’havia de servir freda. En  ser dia festiu posava un extra de sucre, però no l’afegia pas a la recepta apresa de generació en generació, sinó per sobre, tot torrant-la i fent aquesta capeta fina i cruixent de caramel que tant ens agrada!

El que avui en dia es coneix com a crema catalana, en realitat és la crema de Sant Josep. I quina diferència hi ha entre la crema de Sant Josep i la crema normal? Doncs que la normal no porta el sucre torrat per sobre i la de Sant Josep, en ser dia especial, sí. Penseu que el sucre en aquells temps era car. Tant de bo algun dia recuperéssim el seu nom i la tornéssim a anomenar Crema de Sant Josep! Abans de preparar les delicioses postres, les dones de la casa li resaven un parenostre a l’estampa del Sant (a totes les cases solia haver-n’hi una a la cuina) que era representat com un home vell amb llarga barba, amb el nen Jesús a una mà i a l’altra una vara florida.

Una vegada acabada l’oració anaven cantant els Goigs de Sant Josep, que a cada parròquia eren diferents, i les dones d’Encamp cantaven, especialment amb gran devoció, les darreres estrofes, que deien així: “No morirà lo pecador/ Qu’s reclama en l’agonia/ Obriu lo diví tresor/ Gran Sant, al qui en Vos confia/ Siau nostre protector Josep espòs de Maria.”

El patriarca Sant Josep era invocat a totes les cases, especialment quan hi havia un moribund, ja que era l’advocació a la qual es recorria per demanar una bona mort i que l’agonia no fos gaire llarga, per aquest motiu, es tenia present Sant Josep les darreres hores d’un ésser estimat i conjuntament amb la candela beneïda del dia de la Candelera la família acompanyava en el seu trànsit el moribund.