La nit del dissabte 5 d’agost va ser l’escollida per la colla d’habituals per anar a veure el Retaule de Sant Ermengol. El nítid firmament estelat complementava amb la catedral i els claustres el marc escènic ideal per a la representació d’aquest muntatge, que com bé saben tots, és obra original de l’Esteve Albert. Només el parpelleig dels avions i al pas d’algun satèl·lit trencaven tímidament la coberta celestial. Imaginem-nos per un moment com haurien reaccionat els nostres avantpassats de l’any 1000 en veure passar a la nit les andròmines voladores de la nostra societat. 
El Xavier Piguillem, el director artístic, ha incorporat enguany una nova escena, que com altres d’afegides les darreres edicions, surten del seguit d’arcades de la galeria dels claustres que conformen el retaule que dona nom a l’obra. En aquesta  escena es representa el bisbe Ermengol en una visita a Roma, on s’entrevista amb el Sant Pare, que no sabem del cert si es tracta de Sergi IV o de Benet VIII. Qui em fa aquesta remarca és l’amic Ramon Viaplana Cases, que va interpretar el bisbe Roma amb una naturalitat que va merèixer una forta ovació dels presents. En sap. 
En acabar la representació, quan tot just ens aixecàvem, vaig poder saludar la Sílvia, la dona del Marià Cerqueda, que anava acompanyada de la Maribel, la seva mare, que seguint un antic costum local també em va confondre amb el Marià, el seu gendre. Aquesta confusió s’està convertint en un clàssic. No és cap novetat. Ell ja ho va remarcar en el seu primer article d’aquesta tongada al BonDia, titulat Soc en Climent Miró? (BonDia 31/08/2023). Una de les causes de la confusió que escrivia el Marià podria ser que en aquella època encara dúiem mascareta. Aquella nit, la del Retaule, ho podria ser la foscor. 
Però com bé sabem, i cada cop que ens veiem ho comentem, sembla que ve de lluny. Enguany, el 2023, comptabilitzo tres persones, tres, que m’han confós amb el Marià. Normalment, quan portem una estona de conversa, després de saludar-me, qui es confon diu: “No ets el Marià Cerqueda?” Cal remarcar que es tracta d’una confusió que ens agrada, motiu per a un bon tema de conversa quan ens trobem. 
Una de les màgies del Retaule són aquelles trobades que el públic té amb els actors quan finalitza una sessió, xerrar sobre les noves escenes o els papers que ha fet aquest amic o aquest altre. I com no, parlar també de les trobades habituals, del dia a dia, com aquestes confusions que agraden i que des de fa uns anys comencen a ser habituals.