El santuari d’Ise i la relativitat de les coses

El santuari d’Ise es troba a la costa est del Japó, uns centenars de quilòmetres al sud de Tòquio seguint la costa, en una petita ciutat de la prefectura de Mie. Cada vint anys, els edificis d’aquest santuari es tiren a terra, i es tornen a construir en un terreny situat just al costat. Se segueix el mateix patró arquitectònic, probablement des del tercer o quart segle de la nostra era. Els materials naturals –fusta de cedre japonès, sense emprar claus ni altres parts metàl·lics– tenen unes dimensions molt exactes i que se segueixen al peu de la lletra, així com les tècniques constructives per fer-ne l’assemblatge.

Arribats a aquest punt, sens dubte el lector s’estarà preguntant quina possible aplicació podria tenir conèixer aquest fet, pel que fa a la seva pròpia realitat occidental d’habitant d’Andorra, amb relativament poques connexions directes amb el pensament Shintō. De fet, el caràcter universal de la temàtica fa que no ens cal entrar dins la filosofia oriental ni tampoc els detalls de l’arquitectura tradicional japonesa per endur-nos quelcom de la tradició d’Ise.

El primer punt que voldria destacar és la durada del projecte que constitueix una reconstrucció periòdica d’un temple, al llarg de més d’un mil·lenni. Per força, no és suficient la voluntat d’una sola persona perquè sigui així. Al contrari, és necessari que moltes generacions es posin successivament d’acord per continuar aquesta empenta. Penseu que, tan sols si una única generació decideixi –pel motiu que sigui– que l’esforç no valgui la pena, és probable que les tècniques constructives prou complexes necessàries per fer l’assemblatge de les fustes s’acabin perdent del tot. El fet que l’interval entre cada reconstrucció sigui precisament de vint anys no és innocent: quan l’esperança de vida de la població rares vegades sobrepassava els quaranta anys, una persona d’una certa generació podria participar en la reconstrucció del santuari una única vegada, o possiblement dues. Després, calia que transmetés el coneixement necessari –que aquesta persona havia adquirit dels seus avantpassats– als seus descendents, perquè ells poguessin continuar la tradició.

Tenir un projecte així entre mans és, per aquest motiu, una manera de vertebrar la relació entre generacions. Diria que aquesta voluntat és àmpliament compartida, tot i que en les nostres regions probablement parlaríem més aviat de “continuar la casa pairal”.

El segon aspecte que voldria apuntar és que aquesta destrucció i reconstrucció ritual destaca el caràcter impermanent de les construccions humanes. No ens enganyem: el que nosaltres podem fer i decidir té data de caducitat. Pot ser un termini més curt o més llarg, però tota piràmide acabarà caient.