El secret perdut de les fargues

Les darreres setmanes tots ens hem quedat corpresos davant l’espectacle natural de l’erupció del Cumbre Vieja a l’illa canària de la Palma. La immensa quantitat de material geològic expulsat pel volcà, en els tres estats, líquid, sòlid i gasós, m’ha recordat una pràctica preindustrial molt comuna en les nostres valls, entre els segles XVII i XIX, que es realitzava en les diferents fargues que hi havia en el nostre país.
Una farga era una factoria on es transformava el mineral de ferro en un material apte per poder ser treballat. Aquest mineral requereix adquirir una temperatura de 1.535ºC per arribar al seu punt de fusió, per aconseguir transformar-lo en estat líquid. Les nostres fargues aconseguien aquesta transformació mitjançant un procediment directe, que consistia a reduir el mineral, utilitzant com a combustible el carbó vegetal, en un forn destinat a tal efecte dins de l’estructura de la farga.
Amb un mestratge transmès de generació en generació, aconseguien reduir el mineral de ferro extret dels nostres meners, en una mena de massa semisòlida i esponjosa, el masser, que no arribava a l’estat de fusió líquida, però que podia ser treballada i depurada mitjançant els cops d’uns immensos martells moguts per força hidràulica, els martinets, que eren els altres elements importants de la farga. Així s’aconseguien unes barres de ferro de molt alta qualitat, que eren exportades fora de les nostres valls.
Aquesta primitiva indústria va significar un salt qualitatiu en l’economia andorrana, tot i que els fargaires, miners i carboners, eren pràcticament tots de procedència occitana que treballaven sense pausa, des del desglaç de la primavera fins que s’albiraven les primeres neus, els andorrans de cases més humils es treien un bon sobresou fent de traginers, transportant el mineral i el carbó cap a les fargues, i el ferro ja processat en aquestes vers Catalunya i Occitània. Les cases fortes també van fer el seu avenç, perquè aquelles cases grans de tradició ramadera ancestral com Picart, Areny o Rossell, que van invertir en el negoci enriquint-se molt, van donar pas al creixement d’altres cases en l’expansió del negoci ramader.
La farga catalana, exemple paradigmàtic del mètode per reducció directa, tenia una peculiaritat en l’estructura i funcionament del forn, perquè funcionava mitjançant la injecció d’aigua en un tub amb forats perquè hi entrés l’aire que s’insuflava en una caixa de vents que alimentava el caliu del forn, aconseguint unes altes temperatures, que si bé no aconseguien l’altíssima temperatura de fusió, permetien crear un masser apte per ser treballat.
L’any 1838, l’enginyer francès Tom Richard, després de diferents expedicions de recerca per estudiar les fargues del País de Foix, va publicar un estudi on recollia d’una forma detalladíssima, minut a minut, tot el procés de reducció del mineral de ferro en els forns de les fargues, procés que durava uns 360 minuts, i que era supervisat pel mestre fargaire.
Doncs bé, tot i tenir la recepta, detallada al minut, lamentablement, el secret del procediment de reducció del mineral de ferro de les nostres fargues va morir amb l’últim fargaire. És el mateix que passa sovint amb algunes receptes familiars, que tot i apuntar-les amb certa cura, si no s’ha transmès el mestratge de forma directa i continuada, mai aconseguim fer aquell plat que ens feia la padrina com li sortia a ella. Segles de tradició i ofici van desaparèixer per sempre.
Tot plegat, una metàfora del greu perjudici que comporta el trencament de la transmissió generacional, ens queda però el consol de poder visitar la farga Rossell, magníficament rehabilitada per l’arquitecte bascoandorrà Perico de Basáñez, una eminència viva en la rehabilitació del patrimoni, on podem gaudir de part d’aquest llegat, i esperar els resultats de l’excavació que s’ha fet enguany a la farga del Madriu.