Organitzen els companys de l’APCA (Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra) un seminari, o xerrada, sobre deontologia professional precisament aquest matí. La dirigirà el professor de l’UPF Xavier Ramon, que sembla ser expert en aquests debats espinosos. Oportú, perquè precisament aquestes qüestions, les relacionades amb l’ètica, la deontologia i el dret a la informació, li deuen giravoltar pel cap a més d’un –i més d’un ciutadà, fora de l’àmbit professional– aquests dies, amb el judici (i ràpida sentència) al fiscal general de l’Estat a Espanya. Com pot ser –probablement es preguntin– que si un periodista sap que García Ortiz no va ser la font de la filtració, calli i deixi que el condemnin?
Servidora admet que també s’ho planteja, amb o sense codi deontològic. El dilema és infernal. El periodista té el dret (que no el deure) de callar per protegir les fonts i aquest secret és essencial per protegir aquells que, en ocasions, es juguen la feina o fins i tot la vida, per revelar al periodista una informació que és essencial que el públic conegui. Però què passa si aquest secret empara un delicte? Recorden la pel·lícula de Hitchcock Yo confieso? Tot i que aquí el protagonista era un sacerdot.
Protegir una font és protegir-les totes i, per tant, preservar l’exercici mateix de la professió: qui hi confiaria, si pogués quedar exposat a l’albir de la consciència de cada periodista en cada moment?
Tot plegat molt kantià, mana l’imperatiu categòric: actuar com s’ha d’actuar independentment de les conseqüències. Primer, perquè aquestes són imprevisibles, defensava el de Königsberg. Segon, perquè si d’una acció correcta se’n deriven conseqüències pernicioses, això no restaria moralitat a l’actuació.
Amb tot, segueix havent-hi alguna cosa que fa cling cling, oi?
