El sentiment de ser d’un lloc

A l’enquesta política del CRES et trobes la pregunta: “De quin país se sent vostè?” Les respostes poden sorprendre ja que n’hi havia que apuntaven dos països i d’altres que n’apuntaven un que políticament encara no està declarat, com és Catalunya. L’àmplia majoria dels andorrans, és clar, van triar Andorra a seques. D’altres, no autòctons, van escollir el seu lloc originari, un 18% Espanya i un 11% Portugal. Altres, fins i tot, n’apuntaven tres. I és que, posats a triar, també pots elegir un poble, un lloc, no ha de ser per força un territori delimitat per fronteres. Ja sabem tots que el DNI és un document imposat, i molt lluny de la meua intenció és establir ara un debat de nacionalismes. Jo em sento d’un lloc quan vinc d’un altre i dic: “Ja sóc a casa.” No ha de ser on tens el pis llogat. El concepte de casa és per mi un sentiment. Es pot dir que fa més de vint anys que no visc al meu poble (el sentit de propietat també mostra sentiment), però quan hi vaig tinc aquesta sensació de tornar, de ser a casa. Raimon ja ho diu: “Qui perd els orígens perd identitat.” De “casa”, però, en pots tenir més d’una, perquè allà on t’has creat una vida, on tens els éssers que estimes, on t’has creat lligams d’amistat i t’has implicat, on t’has enamorat de la terra, també pot ser ta casa. Ara, però, aquests lligams els pots seguir mantenint, i marxar amb els teus a una altra terra de què també et pots enamorar. Per tant, sentir-se d’un lloc pot ser molt canviant. Depèn també de com et rep el lloc, si tens els mateixos drets que els autòctons o no. Per tant, trobo sorprenent que més d’un 30% dels no-andorrans se sentin d’Andorra quan no tenen el mateix accés a alguns llocs de feina o no poden votar.