Il·lusionat, sospeso el llibre que esperava. A la portada, la imatge d’una finestra de marbre i ferro que he tingut la sort d’acariciar de veritat: El dia. Dedicatòria manuscrita: “(…)para precipitarse en sueños.” I endreça impresa als pares; a Mercedes, companya d’aventures, joia i patiment; a Katsumi, còmplice de quimeres, i als amics de l’artista. És el catàleg de l’exposició En el camí… i encara aprenc, que el proppassat estiu va habitar l’entorn íntim de la Masia Bas de Castell-Platja d’Aro, i que romandrà (les peces de gran format) fins al febrer de l’any vinent repartida per ubicacions de l’altre indret d’acollida, el Parc dels Estanys, al mateix municipi. El testimoni gràfic me l’envia amb amor l’infatigable perseguidor de somnis, el genial escultor i gravador Ángel Camino (Valladolid, 1953).

Subscric les opinions d’experts i amants de les arts. Cohesió de masses i buits, equilibri entre matèria i concepte, diàleg entre allò natural i allò artificial (Conxita Oliver). Conquereix la bellesa de la pedra, la llum i la textura (Peter Löscher). Un món d’elements i de matisos que s’entrecreuen (Miquel Planas). I contemplo metàfores que el poeta dels buits que travessen espais melancòlics trasllada a correlats monumentals, gravats plans i calcografies volumètriques: vents, abraçades, tremolors, òrbites, llàgrimes, sospirs…

M’aturo en la visió d’un tòtem. En l’autoretrat, el sentinella del crepuscle puja a la fràgil talaia del present. Observa records i assenyala esperances en el trànsit de les estacions. Mesura l’horitzó. Anota la deriva del temps al quadern de l’ocàs. Els volums bateguen tènuement. Jo hi flairo terres, escolto converses al jardí, m’il·lumino amb els estímuls intel·lectuals i sensitius que generen, tan necessaris perquè ens delecten i ens interpel·len.

Imagino l’exhibició aquí. Les grans escultures, a Ordino, Engolasters, el Prat del Roure (hi tenien un germà, Jocs de nens) o el Parc Central, acomboien passejants de nits tèbies, resisteixen embats dels freds, acullen als seus peus les fulles mortes, refracten el sol alt. I mapes i senyals, oscil·lacions, objectes refinats respiren dins una sala, a la ressuscitada galeria Pilar Riberaygua, que és casa seva, o bé a l’incert mirador privilegiat que va ser ArtalRoc. M’agradaria que tornéssim a gaudir d’una mostra del mestre, que algú sensible i entusiasta visités angelcamino.com, admirés el mostrari virtual, descobrís la magnitud de la trajectòria del fabulós creador i albirés l’oportunitat d’allotjar aquesta meravella.

Em venen a la memòria uns versos de Joan Vinyoli: “Tant més veurà clarors el pensa-ment/ com més gosi mirar en l’obscuritat.” Torno enrere i apareix de nou el sentinella. Alça el cap i esguarda, perplex, els astres. Modela esclats. Dibuixa anhels. Estampa misteris. Inicia un traç, perfila el primer cercle concèntric de l’obra futura. Somriu tristament.