El serrat del canyar

El meu darrer article d’opinió girava al voltant del parlar d’aquí, de com a poc a poc anem perdent una parcel·la d’identitat perquè no utilitzem aquelles paraules o expressions que són tan nostres com les muntanyes, els torrents, els boscos de defens o les feixes. Arran d’aquell article es van succeir converses informals amb diferents persones sobre la normalització de la llengua, sobre la dilució de les arrels culturals en pro d’una cultura que s’allunya del Pirineu i que sembla mirar cap a la plana, sobre si és tomata, tomàtec o tomàquet... Una d’aquestes persones comentava que s’adonava del profund desconeixement que tenim dels topònims andorrans.

Roca Roja, les canals de l’Hospital, la Sicalma, la font de Mallol, Soriguera o els clots de l’Ós. ¿Sabem on són? ¿Hi sabríem anar? És molt probable que molts de nosaltres no... Aquesta constatació venia pel fet que, de la mateixa forma que hem deixat d’utilitzar les nostres peculiaritats lingüístiques, hem deixat d’utilitzar molts dels topònims del nostre territori. ¿Per què? Doncs suposo que perquè no ens cal. Utilitzem els noms dels pobles, dels rius i d’alguns pics i collades. Poca cosa més.

No ens cal perquè, salvant algunes excepcions, no tenim cap necessitat d’haver de mencionar indrets específics del nostre petit país durant el nostre dia a dia. No ens cal perquè, tot i que vivim entre muntanyes, som una societat eminentment urbana. No ens cal perquè en gran mesura ens és bastant indiferent que aquests topònims quedin en l’oblit dels mapes o en els textos dels estudiosos. No ens cal perquè no hi donem gaire valor.

I no hi donem valor perquè, tristament, ens hem allunyat del territori. Hi vivim, hi practiquem esport, hi anem a plegar quatre bolets i l’utilitzem per omplir galeries a l’Instagram. Però ¿el coneixem? ¿Sabem interpretar-lo? ¿Ens hi sentim lligats? La resposta pot ser inquietant...

Fa un munt d’anys, sent estudiant, recollia mostres d’isards abatuts durant la setmana de caça per analitzar-les. Per omplir les dades de camp, vaig demanar a una colla de caçadors on havien caçat l’isard. “Al serrat del canyar”, em van dir. Un lloc mític que serveix per despistar i posar a prova nouvinguts i muntanyencs novells! Una mena de tamarro dels topònims! El que és trist de tot plegat és que si per alguna curiosa raó volguéssim posar a prova algú avui dia, potser no caldria utilitzar topònims fantasiosos. N’hi hauria prou de mencionar qualsevol indret ben real.