L’any andorrà comença l’endemà de Meritxell, només l’immens parany comercial de menjar-nos els raïms la nit del 31 de desembre ens enganya. Per Nadal ja hem fet gairebé la meitat del nostre cicle anual: el curs ha començat quatre mesos abans, el record de la salinitat dels banys a la platja ja són un tènue record, i en aquells anys en què la climatologia d’hivern esdevé adversa i dura, comencem a desitjar que els dies siguin més llargs i càlids. 
El nostre novè mes no està dedicat a cap divinitat ni emperador romà divinitzat, a diferència de la resta del nostre calendari. Setembre significa literalment el setè mes, perquè en l’època clàssica era l’ordre que tenia assignat en el curs de l’any. 
El 9 de setembre, com a data real de l’inici anual, implica també renovació, renaixement, i encetar nous projectes, a diferència dels que ens proposem al gener,  que generalment queden en un calaix. Enguany encara cobra més transcendència perquè també aquests dies, tot i que de forma oficiosa, encetem un any electoral al nostre país. Aviat veurem i patirem totes les bellugadisses i especulacions sobre qui serà el pròxim candidat d’aquella formació o quines seran les darreres modificacions legislatives abans que el cap de Govern convoqui els comicis, paper que li dona en exclusiva la nostra legislació vigent.
Personalment, ja són uns quants setembres que m’impliquen canvis importants en el decurs vital. Però és enguany on concentro molts projectes il·lusionants: especialment la meva nova etapa docent al col·legi Sant Ermengol, casa meva des que vaig entrar-hi per primera vegada, precisament un llunyà setembre de l’any 1979, així com el meu projecte de tesi doctoral a la Universitat d’Andorra, sota la direcció dels doctors Joan Busqueta i Carles Gascón. Un setembre engrescador i encoratjador, mil gràcies als que heu apostat per mi.
Setembre és un mes, doncs, per fer-se les preguntes importants i mirar de traçar algunes respostes, especialment en moments com els actuals, temps convulsos en què la informació circula a velocitat de 5G, entre TikToks, youtubers i tota mena de profetes xerraires sense cap acreditació formativa. Mentrestant, dirigents poderosos com Trump, Putin o Bukele semblen passar-se per l’arc de triomf bona part d’aquells valors democràtics, equitatius i justos que tant va costar assolir. Corren temps en què una de les poques esperances que ens queden passa, precisament, per reforçar els valors de llibertat, igualtat i fraternitat, abans que la barbàrie totalitària torni a imposar-se a Europa com ja ho feu ara fa gairebé un segle.
L’únic antídot és el coneixement, la cultura, conèixer el diferent. Les famílies tenen una part gran de corresponsabilitat a l’hora de fer créixer el nostre jovent en els valors cívics i democràtics reflectits en la nostra Carta Magna. Ara bé, l’altre pes formatiu importantíssim és el cos de docents.
Parlant de Sant Ermengol, en poques setmanes estarem de magna celebració: el centre entrarà de ple en la seixantena d’anys, des que el Copríncep Iglesias Navarri el va inaugurar. Des de llavors hi hem passat milers d'alumnes de diferents generacions d’Andorra: Sant Ermengol és andorranitat en vena, institucionalment, emocionalment i, pels seus propis principis fundacionals. 
En molts aspectes ha estat la primera escola de tarannà estrictament andorrà del nostre país, i en aquesta via continua, fent país, formant persones, acompanyant desenes i desenes de projectes vitals individuals cada any. 
I ara que he tingut la fortuna de tornar a la casa mare, només puc agrair la magnífica i càlida rebuda que m’han ofert tots els companys i tot el personal del Sant Ermengol. Retrobar persones, espais i records ha estat emocionant. Començo aquesta nova etapa amb il·lusió, orgull i moltes ganes de sumar. Gràcies per fer-me sentir, des del primer dia, novament a casa.