Entre les novetats de llibres en català d’aquesta tardor destaca la traducció d’una narració curta que constitueix una obra emblemàtica de la literatura francesa. És per això que no em sé estar de parlar-ne i de recomanar-ne la lectura.
El silenci del mar és un relat a mig camí entre el conte i la novel·la curta que narra una història corprenedora en què només intervenen tres personatges i només un pren la paraula, en un monòleg que es reprèn durant cent dies d’un llarg hivern. Werner von Ebrennac és un oficial alemany que viu forçosament allotjat en una casa de camp a la França ocupada pels nazis i dia rere dia, amb el seu discurs repetitiu, s’esforça per demostrar als habitants de la casa, un home i la seva neboda, que és un esperit refinat, amant de les arts i de la cultura francesa que només desitja que acabi la guerra perquè els respectius pobles puguin viure en pau. La narració té per eix el discurs de l’alemany, i l’amo de la casa i la seva neboda, de qui el lector no arriba a saber els noms, no pronuncien en cap moment ni una sola paraula, en una actitud de revolta interior que els porta a usar el silenci com a forma de protesta.
Le silence de la mer, obra de Jean Bruller, va ser publicada el 1942 amb el pseudònim Vercors, en el París ocupat, com el número 1 de la col·lecció clandestina Éditions de Minuit, i després de l’alliberament va ser incorporada a la col·lecció Le Livre de Poche amb el número 25, i ha estat sempre reeditada.
L’obra ha estat traduïda al català per Jordi Martín Lloret i editada per Viena. Però no és la primera traducció catalana. Fa tres quarts de segle se’n va fer una edició que presenta algunes semblances amb els avatars de l’edició de l’obra original. Només cinc anys després de l’edició original francesa, i dos anys més tard de l’alliberament de París i de la fi de la II Guerra Mundial, i en ple primer franquisme, l’any 1947, El silenci del mar va ser publicada a Barcelona com el número 1 de l’Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident, una col·lecció d’edició acurada, sense peu d’impremta i de difusió clandestina; un llibre, naturalment, que no va passar per la censura ni es va vendre a les llibreries, del qual se’n va fer un tiratge simbòlic: “D’aquesta obra se n’ha fet un tiratge de 50 exemplars en paper registre”, consta en el frontispici del volum que tinc a les mans. Aquella traducció anava signada per J. S., inicials de l’escriptor Jordi Sarsanedas.
Cal celebrar que s’hagi rescatat aquesta joia literària i obra significativa de la resistència contra totes les tiranies que a França és una obra de culte, i cal felicitar-ne l’editor, alhora que també cal lamentar que en la nova edició catalana no s’hagi aprofitat, més enllà d’un escarit text de solapa, per a explicar no solament la gènesi francesa de l’obra sinó l’històric precedent de la seva primera edició en català. L’esforç dels resistents culturals sota la bota del franquisme no hauria de merèixer oblits com aquest.
