El silenci, la música de l’ànima

El silenci no està de moda. Estem tan hiperconnectats i acostumats al so i al soroll de fons, que només uns pocs segons de silenci ens resulten incòmodes i estranys. Sembla que ens fa por romandre en silenci, estar en contacte amb nosaltres mateixos, amb el nostre jo intern i retrobar-nos amb Déu.
Estar en silenci no és perdre el temps, tot al contrari, és guanyar qualitat i quantitat de vida, ja que aguditzem els sentits i percebem sensacions i intuïcions que el soroll no ens permet escoltar. És un viatge intern d’autoconeixement de nosaltres mateixos, viatge en el qual hem d’endinsar-nos per a trobar l’equilibri i gaudir de la pau que ens ofereix.
El silenci és tan necessari! Té múltiples efectes positius en la nostra salut física, mental i espiritual. És el millor relaxament del cos, la ment i l’ànima: redueix l’estrès, ens equilibra i ens allibera de tota la càrrega mental acumulada al llarg del dia. No obstant això, hi ha alguns silencis negatius que generen dolor i desacord, com el silenci que neix de la indiferència, del mal humor, de l’orgull, del rancor…
El silenci és alliberador i desintoxicant de tot el negatiu, dels problemes que envolten la nostra vida. És ordre i harmonia. És  present i quietud. Ens connecta amb l’aquí i ara, de manera que podem gaudir de l’instant sense preocupacions de futur. És plenitud, perquè ens fa sentir part de l’univers.
El frare dominic José Fernández Moratiel, fundador de l’escola del silenci, defineix  el silenci amb unes belles paraules: “El silenci és un camí per a la nostra relació amb Déu. Per això, el silenci hauria d’estar com un dret fonamental de l’home. Té el poder de generar-nos. Un no fa res i el silenci va equilibrant. Tot va encaixant. Ens restaura. Hi ha molt més en el silenci. Per això Jesús fa oració de silenci”.
El silenci és tenir l’experiència de Déu en la nostra vida, com una vivència única i personal que tots podem gaudir, per això hem de posar la ment en blanc per a rebre les seves inspiracions o intuïcions, i deixar-nos guiar amb la sensibilitat especial que ens permet connectar amb Ell. 
En el silenci, nosaltres no som els protagonistes, és Déu qui pren protagonisme, perquè té alguna cosa a dir-nos. El silenci va unit a l’oració, perquè l’home posa el silenci i Déu posa la paraula. Suposa l’alliberació de la ment de qualsevol pensament o preocupació, és buidar-se per a omplir-se de Déu. En aquest sentit, silenci i meditació van units.
El silenci va unit a la soledat i la soledat al silenci, de manera que formen un binomi indissoluble. Hi ha un silenci extern i  intern. L’extern és el més fàcil d’aconseguir, i l’intern, és el silenci de la ment, del pensament, dels records, dels neguits, de la fantasia, de les preocupacions. Quan l’ànima està en silenci interior i exterior, quan l’ànima està recollida dins de si, llavors és quan Déu parla i quan l’ànima pot escoltar-lo.
Si sabem tots els beneficis que comporta el silenci, per què no aprofitem aquest temps Quaresmal per dejunar de sorolls externs, innecessaris i superflus, que ens provoquen distraccions i ens allunyen del que realment importa? Per què no ens endinsem en la solitud del silenci per a començar un viatge introspectiu de la nostra ànima? Podem acompanyar Jesús en la travessia pel desert. 
Vull finalitzar amb unes paraules de la mare Teresa: “La naturalesa, els arbres, les flors i les herbes creixen en silenci; les estrelles, la lluna i el sol es mouen en silenci. L’essencial no és el que diem, sinó el que Déu ens diu a nosaltres i a través de nosaltres. En el silenci. Ell ens escolta, en el silenci. Ell parla a les nostres ànimes. En el silenci, se’ns concedeix el privilegi d’escoltar la seva veu. Silenci dels ulls, silenci de les oïdes, silenci de la boca, silenci de la ment.… En el silenci del cor, Déu parla.”
El silenci és la música de l’ànima, és un bàlsam per a trobar la pau.