El diari francès L’Echo de Paris ens informa el 1893 sobre la visita a París del síndic Antoni Moles Pallarés i els dos consellers Jacint Bonell i Josep Calva. El periodista Edouard Conte ens explica que és la primera vegada que venen. Se suposa que s’allotgen al Grand Hôtel i els reconeix ràpidament pels seus vestits de confecció barata i la seva manera de caminar esquinçada que contrasten amb l’uniforme elegant dels viatgers d’altres països. 
Antoni Moles Pallarès és gran, ni gras ni prim. Les seves faccions són iguals a qualsevol de les que es veu a les medalles romanes. Sense barba, així com molts dels seus compatriotes, té aquell posat tranquil, aquella actitud calmosa, un aire greu que dona la vida serena de les muntanyes. 
El dia abans van fer una visita al president Carnot que els va rebre amb una mica de pompa. En el discurs escrit que ha pronunciat en francès el síndic, s’ha queixat de la lleugeresa amb la qual algun diari de París els havia acusat de transportar fraudulentament mercaderies d’Espanya a França aprofitant la franquícia que gaudeixen tant en una nació com en l’altra. Una mà sobre el cor, l’altra al cel, el síndic ho ha defensat amb indignació.
Antoni Moles és el cap del partit liberal d’Andorra i sent afinitat per França. El periodista de L’Echo manifesta que el síndic els ha fet un favor. Explica que per la justícia es depèn tant de França com d’Espanya a través dels dos veguers, hi ha també dos jutges d’apel·lació. El problema ve pel Tribunal Superior, on els andorrans podien elegir a França o a Espanya. No se sap com però França va deixar caure el seu dret i l’únic que l’utilitzava era la Mitra.
Quatre anys enrere, França va voler recuperar els seus drets i va invocar els antics costums, cosa que el bisbe de la Seu d’Urgell va fer saber que desconeixia i va demanar una prova. Com relata Eduard Conte,  remenant papers, el síndic Antoni Moles va trobar la documentació que datava del segle XVI on hi havia la qüestió del dret reclamat. Va avisar en Brutails, que en aquell moment era arxiver dels Pirineus-Orientals, que es va desplaçar a Andorra a verificar l’autenticitat dels papers i va convèncer el bisbe recalcitrant. Uns mesos més tard, els andorrans optaven perquè el Tribunal Superior fos retornat a França i s’instal·lés a Perpinyà.
El periodista ens explica que el monument que més ha imposat al síndic és l’estàtua de Carlemany a la plaça de Notre Dame. La llegenda conta que és Carlemany qui va atorgar les franquícies als andorrans, per la qual cosa cada any se li ret un homenatge al gran cavaller en aquella vall perduda dels Pirineus. Per això, el matí abans, tres desconeguts es paraven davant l’estàtua que esguardaven amb veneració, traient-se el barret i es quedaven fixats en una contemplació agraïda.