Darrerament en les dues  manifestacions organitzades per la Plataforma en Defensa d’un Habitatge Digne s’ha observat  i sentit  malestar profund, dolor i angoixa. 
Manifestar és un dret i alhora símptoma d’una societat civil sana, cosa que poques vegades s’ha vist a Andorra. Possiblement la proximitat, les relacions professionals o familiars, la por a ésser assenyalat, han dificultat l’expressió d’opinions de manera pública.
Si més no les coses van canviant, al meu entendre per les necessitats urgents d’una crisi que afecta greument gran part dels nostres ciutadans.
Es veu la democràcia com un equilibri entre els tres poders institucionals, l’executiu, el legislatiu i el judicial. Ens cal afegir, però, allò que alguns qualifiquen de quart poder, la premsa, que pot orientar amb més o menys èxit l’opinió pública cap a una tendència política o altra.
 No obviem un cinquè poder, actiu, eficaç i subtil: els poders fàctics,  potents en el món liberal actual i en particular a Andorra.
Però permeteu-me que recordi al ciutadà que també existeix un sisè poder, l’acció ciutadana, que sempre que s’exerceixi sense violència però amb contundència pot incidir en les decisions polítiques anticipant amb seny actes de violència de la qual cap societat  n’està exempta quan la crisi augmenta, com és el cas actual si no s’hi posa remei.
És en aquest sentit, i a resultes  d’una recollida de firmes que vaig enviar al cap de Govern, vaig rebre  l'1 de juliol del 2020 una molt amable resposta en la qual deia textualment: “Comparteixo amb vostè la satisfacció de l’acollida que ha rebut la seva iniciativa amb prop  de 1.870 signatures, fet que demostra que l’agenda no la daten només els responsables polítics, perquè és evident que hi ha qüestions que no es poden resoldre des dels despatxos, sinó que cal un debat serè amb la participació  de les ciutadanes i els ciutadans.”  Paraules que venint del cap de l’Executiu donen tot el seu sentit  al sisè poder, el nostre.
De la mateixa manera, i com a membre del col·lectiu AD.HOC vaig escriure el 10 d’octubre del 2022 una segona  carta al Tribunal Constitucional, suposadament garant de la correcta  aplicació de la nostra Constitució, expressant  que alguns dels seus articles no quedaven protegits, en particular els que feien referència al medi ambient i en particular a l’article 33, aquell que ens diu: “els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne.” La resposta del referit Tribunal fou evasiva i sense cap concreció. 
Per tant queda clar que des de les altes instàncies polítiques una cosa són les paraules ben sonants i una altra la manca de resolucions o solucions. 
Tantmateix, quan aquests poders polítics ignoren peticions de la ciutadania, a aquesta no li queda cap altre remei que intensificar la pressió, que és, si se’n dona la pena, una eina molt potent per reequilibrar la societat civil.
Quant a la societat civil andorrana, en fase de substitució dels que aquí han treballat durant anys per nouvinguts, en la major part evasors fiscals que inverteixen en actius immobiliaris, distorsionant de retruc el seu equilibri i benestar, aquesta societat, la nostra,  pateix  un procés manifest  d’expulsió preludi a una crisi que pot degenerar de manera incontrolable.
Entenc que això respon a una política deliberada en la qual la gent que tributa poc no interessa i si encara se l’accepta per treballar fa certa nosa per viure en un país que no deixa de ser el seu. Cal recordar aquí les desafortunades paraules d’un alt càrrec de l’Executiu que demanava d’anar a viure a la Seu d’Urgell, ignorant el greu perjudici que  immancablement   causaria a la nostra veïna i amiga ciutat.
Queda palès, que si els ciutadans no exerceixen aquest sisè poder, a vegades més enllà de les eleccions, seran víctimes ja no solament de la inoperància dels nostres governants, sinó d’una estratègia de gentrificació presumptament ben definida i decidida.
La democràcia real, més enllà dels poders executius, legislatius i judicials, més enllà dels comicis, s’ha d’exercir cada dia, amb debats, articles, des de col·lectius  ciutadans, associacions, i quan toca, al carrer, manifestant, sempre sense violència, però amb contundència.