El sobredimensionament de la funció pública

Les darreres dues legislatures s’han caracteritzat, més que res, no pas per haver aconseguit un creixement econòmic notable i efectiu, sinó ben bé per una mena de descontrol general, sense ordre ni concert. Vuit anys d’immersió en controvèrsies, improvisacions i contradiccions, marcats per una majoria absoluta al Consell General supeditada a les voluntats i imposicions d’un executiu que, des del primer dia, va emprendre una fugida endavant imprevisible que ens ha anat apropant, gradualment, al llindar d’un perillós precipici, ignorant sovint les realitats del país.

L’aprovació de diversos pressupostos més o menys restrictius, però sempre deficitaris, ens ha conduït irremeiablement cap a un ineludible, constant i desmesurat increment del deute públic i a l’assumpció de despeses ingents, que creixen constantment, també per satisfer els interessos del deute acumulat, d’uns diners que no teníem però que s’han anat gastant. Un increment de la despesa que s’ha engreixat amb un augment considerable de les contractacions de personal a l’Administració general i amb l’indeturable engrandiment del cost de la salut pública.

L’endeutament per càpita ha crescut en 520 euros d’ençà del 2010 i fins al 2017, i conseqüentment, a cadascun dels habitants li pertoca assumir la quantitat de 13.432 euros. Fent un còmput per unitat familiar –considerant de mitjana que cada nucli és constituït de 3,5 persones– arribem a la conclusió que a finals del 2017 a cada família li correspon fer-se càrrec la seva part del deute, que correspon a 47.000 euros!

La liquidació pressupostària del tercer trimestre del 2018 reflecteix una disminució de 2,2 milions d’euros imputable a la recaptació de la taxa al consum, i una davallada de 5,5 milions en la de l’impost general indirecte, en comparació amb l’any 2017. I cal no menystenir la dada referent a la reducció d’establiments comercials, que indica la desaparició i tancament de més del 10% de botigues els darrers 8 o 9 anys.

Aquests darrers dies, el cap de Govern ha confessat públicament que arran de la celebració d’una multitudinària manifestació l’executiu “ha despertat”. No ens podem pas creure que abans d’això estiguessin dormint!

Amb tot, cal tenir en compte que l’any 2011 l’Administració tenia en nòmina 2.440 empleats –funcionaris, eventuals i agents de l’Administració– i que el 2017 ja n’hi havia 2.690 (ignorem les contractacions que s’hagin pogut efectuar el 2018).

Durant set anys el nombre d’eventuals va créixer un 67% i el d’agents de l’Administració de caràcter indefinit, un 53%. Hem constatat amb sorpresa que en el pressupost de l’exercici 2019 hi consta la contractació d’un mínim de 46 persones. I així, pel cap baix podem entendre que d’aquí a ben poc temps haurem d’assumir la càrrega de 2.750 nòmines, o més. Un increment global de més de 300 contractacions, amb un percentatge que pot depassar fàcilment el 13% d’alça. I tot això, sense comptar assessors, juristes, càrrecs de confiança i personal de relació especial.

Davant d’aquest sobredimensionament difícil de justificar, cal recomanar-li al Govern –demanar-li i exigir-li– que aturi la contractació de personal. Altrament, vindrà un moment que no podrem ni pagar els salaris de tota aquesta gentada. Cal que hi posin remei, per no arribar a una situació crítica i irresoluble. En un altre àmbit, concretament en el de la salut, no podem consentir que la despesa mèdica vagi creixent indefinidament, com ha anat passant els darrers anys, fins que ha fregat la xifra exorbitant de 60 milions d’euros, i encara pot ser superior l’any 2018. És incomprensible que, amb una població estable des de fa anys, es vagi necessitant, incessantment, una contribució major de l’Estat, que ateny un volum no assumible per a les arques públiques.

Després d’haver vist tants ministres que s’han anat succeint, amb l’encàrrec de racionalitzar, organitzar i tenir cura del bon funcionament de la sanitat, podem concloure’n que el Govern s’ha mostrat força insensible i despreocupat per l’afer que ens ocupa. Vist que l’atenció sanitària va generant dèficits sense aturador, ens plauria que algun responsable es fes capaç de treure’n l’entrellat o que el propi cap de Govern donés la cara i expliqués, ben intel·ligiblement, les solucions i resolucions que pensen dictar i aplicar per a resoldre aquesta impròpia i anguniosa problemàtica, que fa anys angoixa la ciutadania.

A tall d’exemple menor, però ben il·lustratiu, i en complement a les qüestions de més gran magnitud, també ens referirem a una mena d’overbooking de personal que sembla produir-se al Centre Penitenciari. A hores d’ara, a la presó hi ha 65 agents penitenciaris per a una població reclusa d’una cinquantena de persones. Però diuen que el nombre d’agents encara s’incrementarà amb 4 noves incorporacions. Hem llegit que a la regió de Catalunya s’enorgulleixen de la seva ràtio com la millor de la història: 2,12 interns per funcionari. Ara serà Andorra que s’enfilarà al primer lloc, quan ja hi hagi 69 agents de presó, perquè la nostra ràtio serà de 0,77 interns per funcionari; o dit d’una altra manera: hi haurà 1,30 funcionaris al servei de cada presoner.

Tot un luxe que ens inspira un canvi en la denominació de l’apel·latiu “agents penitenciaris” pel de “majordoms”. Però no hi ha mal, paga la Padrina!